La vida singular dels noms

Quan fa pocs dies intentava ordenar el grup de papers que, amb els anys, han acabat envaint casa meva, vaig trobar una carta que m’havia enviat un noi que jo no coneixia. Em deia, literalment, "pots escriure’m qualsevol cosa, per escriure no es necessita gaire temps".

Potser el noi havia escrit aquella carta molt de pressa, i pensava que la meva resposta seria ràpida, però les coses no funcionen així. A més, en l’activitat de l’escriptura hi ha dues classes de temps. El temps de redacció, és clar, però també hi ha un temps previ: el de pensar.

Quan aconsegueixo precisar el que vull dir l’escriptura és ràpida. Hi ha una frase popular que recull molt bé el fet: "Ho tinc a la punta de la llengua". Em sembla una expressió molt divertida i plàstica, perquè les paraules surten, efectivament, per la llengua, però abans les ha posat en ordre el cervell. La precisió i la rapidesa poden ser, de vegades, pràctiques simultànies, i aquesta coincidència és un privilegi d’uns quants afortunats.

En l’àmbit dels noms de persona cada vegada és més visible l’èxit dels noms que no són els tradicionals. Ara és molt valorada la sonoritat. Penso que és una evolució lògica, a partir de la importància dels efectes publicitaris.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Jo soc -per naixement- d’una època que podríem dir que hi havia un repertori de noms habituals. Naturalment, amb els noms masculins i femenins també hi ha una discreta presència de modes. Però és clar que els noms exòtics també valen. Però hi ha qui va aportar a la seva identitat un element xocant.

Fa anys, un amic que vivia a Xile em va explicar un fet sorprenent. Un home es deia Ternocauterizante López. No era una broma. Havia adoptat com a nom propi el d’una operació mèdica que, deia, li havia salvat la vida. I un altre ciutadà xilè es va fer dir Telegrafía Sin Hilos. Era una dona meravellada pel progrés de les comunicacions.