Anar al contingut

IDEES

L'americà impassible

L'americà impassible

Ramón de España

Ningú no sabia qui era Harry Dean Stanton (1926-2017) fins que Sam Shepard li va oferir el paper principal d’un guió que havia escrit per a Wim Wenders i que es convertiria en l’emotiva 'París, Texas’ (1984). Tot es va engegar en una conversa de barra de bar entre el dramaturg i l’actor, quan aquest li va dir que tenia ganes d’interpretar algú de carn i ossos per primera vegada en la seva vida, algú dotat de sensibilitat per qui el públic aconseguís sentir una inevitable empatia. A partir d’allà, l’etern secundari va començar una segona vida cinematogràfica que va acabar amb 'Lucky', una d’aquestes pel·lícules en les quals no passa res i passa tot. Una història commovedora sobre un ancià que viu en un poble de mala mort i es passa el dia a casa, veient concursos televisius, i al bar de l’Elaine, on sempre es troba els mateixos personatges atrabiliaris i encallats, com ell, al cul del món (s’ha de destacar la presència de David Lynch, que el va incloure en la tercera temporada de 'Twin Peaks' i al llargmetratge 'The Straight Story', al paper d’un excèntric que es passa tota la trama obsessionat perquè se li ha escapat la seva tortuga).

Harry Dean Stanton mai no es va permetre una ganyota a deshora. Potser perquè la seva presència i el seu rostre ho deien tot

La tarda que la vaig veure al Boliche érem pocs i d’edat entre madura i provecta. Normal. No demanaràs a un xaval de 18 anys que s’interessi per la vida d’una colla de 'frikis’ de l’Amèrica profunda. 'Lucky' és una pel·lícula per a persones grans i fans de Harry Dean Stanton, que s’hi marca el millor comiat possible: només per veure'l cantar 'Volver, voler' en una festa mexicana ja val la pena pagar l’entrada, ja que és d’aquells moments en què resulta molt difícil contenir el plor.

Llàstima que mai no s’estrenés a Espanya el documental de Sophie Huber 'Harry Dean Stanton. Partly Fiction' (2013), la banda sonora del qual consistia en el vell cantant les seves cançons favorites –incloent-hi la 'Canción mixteca' de 'París, Texas’– i que és d’aquests discos ideals per als matins de diumenge. Stanton mai no va tenir una carrera musical, però li encantava cantar, cosa que solia fer en bars rònecs de Los Angeles per a compares i admiradors: tinc una amiga que el va veure actuar una vegada i que va sortir molt contenta de l’experiència.

Pertanyent a l’escola Robert Mitchum, convençut, com Mies Van der Rohe, que menys és més, Harry Dean Stanton mai no es va permetre una ganyota a deshora. Potser perquè la seva presència i el seu rostre ho deien tot

0 Comentaris
cargando