Temps de mobilització

Tornem al carrer

M'alegra veure que tornem als temps en què la gent pren les regnes i deixa la resignació per als que es conformen amb veure jugar el partit des de la grada

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp43181664 graf8855  madrid  04 05 2018   manifestaci n feminista en pr180506195556

zentauroepp43181664 graf8855 madrid 04 05 2018 manifestaci n feminista en pr180506195556 / Ballesteros

Escric aquest article després d'una reflexió extreta del llibre de Sergio Fernández 'Vivir sin miedos', en el qual es parla de viure sense aquest llast que ens imposa la por a l'hora de fer tantíssimes coses. Més que solucions, el llibre ens planteja preguntes que ens han d'ajudar a treballar en el propòsit d'enfrontar-nos cara a cara a les nostres pors i així donar un altre sentit a la nostra vida.

En un dels seus capítols ens parla de com milers de persones omplen un estadi i vibren amb el que fan únicament 22 individus. La massa mira i no pot fer cap altra cosa que animar, xiular o donar algun objecte, però mai no intervé en el joc, i tanmateix, està abocada i emocionada per veure el que fan els 22 jugadors al camp. L'autor veu això com una metàfora de la vida, és a dir, uns quants juguen i la gran massa mira.

Notícies relacionades

A Espanya hem passat per un període de crisi que ha convulsat la nostra societat, una societat que en la precrisi vivia en un estat de letargia, veient-ne jugar uns quants. Ens lamentàvem, sí; però ningú no sortia al carrer a protestar perquè, qui més qui menys, gaudia de cert benestar. Però va arribar la crisi, i els desnonaments, els escàndols de corrupció, les retallades, les pensions insuficients, l'atur, la violència de gènere, els rescats financers, algunes sentències judicials abusives, que han fet que avui les mobilitzacions socials siguin una realitat amb voluntat de transformar les coses que no ens agraden.

Com va dir Balzac, per a molts «la resignació és un suïcidi quotidià», i en veure perillar les seves condicions de vida i la seva existència, han deixat de creure en les fórmules que fins ara havien funcionat. I surten a protestar per això. S'ha acabat la por. D'això ens parla, també, Alberto Garzón al seu llibre 'La gran estafa'. M'alegra veure que tornem als temps en què la gent pren les regnes i deixa la resignació per als que es conformen amb veure jugar el partit des de la grada