Qüestió de voluntat

ETA ha anunciat finalment la seva dissolució completa, després de més de sis anys sense exercir la violència. La desaparició de l'última organització terrorista europea posa punt final a quatre dècades d'horror: 850 assassinats, 7.000 persones ferides, gairebé un centenar de segrestats... A aquest sanguinari inventari cal agregar-hi els milers de bascos que van haver de fugir de la seva terra per esquivar la mort, els quals van callar o van consentir per no arriscar les seves vides, els funcionaris i polítics de tot Espanya que van conviure amb l'angoixa de saber-se en el punt de mira dels pistolers...

Tot ha acabat, però entre proclama i proclama la societat espanyola no hauria de girar full sense extreure'n algunes conclusions. ETA, en efecte, ha estat derrotada. I, certament, la democràcia i la fermesa de llei s'han imposat a la desraó. Però seria enganyar-se presumir que amb la lluita policial i judicial n'hi ha hagut prou per neutralitzar un conflicte que, malgrat haver degenerat en una expressió purament criminal, va tenir en l'origen arrels polítiques.

Així ho han entès, encara que no sempre ho confessessin en públic, els presidents de la democràcia que van explorar el diàleg amb ETA: Felipe González, els anys de plom; José María Aznar, després de salvar-se miraculosament d'un atemptat; i José Luis Rodríguez Zapatero, abans que hi hagués una treva i fins i tot després que aquesta es trenqués amb l'atemptat de la T-4 de Barajas.

"TRAIR ELS MORTS" 

Notícies relacionades

ETA anuncia per carta la seva dissolució

Text íntegre del comunicat final d'ETA

Mariano Rajoy, que al capdavant de l'oposició va encapçalar manifestacions contra el procés de pau i va arribar a acusar Zapatero de "trair els morts", sempre va tenir informació confidencial del Govern sobre les converses amb ETA. I a l'arribar al poder, ja anunciat el cessament de la violència, va respectar el full de ruta traçat pel seu predecessor.

Una democràcia prou madura per aconseguir el final dialogat del terror, sense pagar per això cap preu polític, també hauria de ser capaç d'afrontar mitjançant el diàleg un conflicte com el català, sobretot quan el procés sobiranista és lliure de l'estigma de la violència. És qüestió de voluntat política.