I al teu país, ¿què?

Fa 10 anys que escric en aquest diari. Opino sobre temes diversos, intento plasmar la meva manera d'entendre el món. Escollir els temes també comporta certa opinió, una preferència que en el meu cas sovint consisteix a centrar el text en qüestions que em preocupen o m'interessen, o crec que no han sigut prou tractades als mitjans.

En tots aquests anys hi ha hagut una constant que al principi m'irritava i m'indignava, que després va passar a avorrir-me i ara és un fenomen que observo mig divertida quan tinc temps de fer-ho. Es tracta de les persones que decideixen respondre al que jo he escrit a través de l'opció de deixar un comentari en la versió digital d'aquest diari. Encara que hi ha persones que participen en el debat amb aportacions raonables, bona educació i sentit del diàleg, els comentaris que més abunden són els d'aquells que entren per dir-me, simplement, que me'n vagi al meu país, per recordar-me un dia rere l'altre que com que no he nascut aquí no tinc el mateix dret que ells a donar el meu punt de vista sobre la societat de la qual formo part.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Amagats darrere de la màscara de l'anonimat, aquests espontanis que em segueixen amb una fidelitat i constància admirables, sempre remeten al meu lloc de naixement. Creuen que per gaudir del privilegi de ser d'un lloc no n'hi ha prou de ser en tal lloc i decidir formar-hi part, sinó que la pertinença ha de ser sanguínia. Poc els importa que faci 30 anys que visc aquí, que hagi estudiat aquí la secundària, que tingui aquí les persones que més vull i que faci un parell de dècades que em dediqui a reflexionar sobre el paper que els fills de l'última onada migratòria hem de tenir al país en què vivim. Tot això els és igual perquè creuen en la supremacia que els atorga el fet d'haver arribat abans que jo. És a dir, el seu anhel és un anhel de puresa que oblida tota lacontaminacióque corre per les seves venes. Si parlo de la lluna, i al teu país, ¿què?; si dic «a», ¿per què no dius «a» al teu país?, i si dic «b», ves-te'n on vas néixer a dir «b». 

El que em diverteix últimament d'aquests fidels seguidors és que, havent escrit ja tres novel·les sobre el masclisme del qual vinc, havent lluitat de forma constant contra els mecanisme de discriminació de gènere i havent pagat un preu personal car per haver-me encarat amb uns valors culturals i religiosos que pretenen fer de la dona algú de segona, repeteixin una vegada i una altra que a veure quan m'atreveixo a parlar del paper de la dona musulmana, que critico el masclisme d'aquí per no atrevir-me amb el meu. També creuen que per procedir d'un entorn masclista no tinc dret a ser feminista aquí. Per ser com ells volen que sigui hauria de cenyir-me a parlar «del meu país» o de la religió que m'atribueixen guiant-se pels meus cognoms. O millor encara, el que hauria de fer és callar, no dir res, o fins i tot no existir.