La veu de l'experiència
La joventut està sobrevalorada
L'admirable lucidesa de la sociòloga Marina Subirats i la modernitat i sensatesa del teòleg Josep Gil són dos brillants exemples de saviesa acumulada
zentauroepp43048871 barcelona 23 04 2018 barcelona ambiente en la diada de sant 180429185834 /
Vaig coincidir fa uns dies amb la sociòloga Marina Subirats, a propòsit del festival de trobades que propicia Sant Jordi. Admiro la seva sapiència, determinació i caràcter des que la vaig conèixer en el 2011, quan preparàvem aL'Avençl'edició d'un llibre seu sobre Barcelona. Els últims mesos està aplicant el seu coneixement sobre la societat catalana a nombrosos articles a la premsa amb admirable lucidesa i sense deixar-se arrossegar per l'emotivitat que de vegades ens domina i contamina.
Vaig aprofitar l'ocasió per dir-li en persona la idea que havia expressat feia uns dies a través de Twitter: "Si es canvia la llei de la presidència de la Generalitat, jo vull que permeti ser president a no diputats i així et fem president". Va riure (ja us dic que té bon caràcter) però va dir que ni pensar-ho (ja us dic que és una persona amb determinació). "Als 75 anys jo ja no tinc edat". Doncs ja és mala sort. "La joventut està sobrevalorada" exclamava l'escriptora Ada Castells, present en la conversa. Resulta que com més experiència tens i més saviesa has acumulat, i si tens la sort de no haver perdut el cap, també saps, com ella, que ja no tens la capacitat física d'afrontar segons quines responsabilitats.
Té gràcia perquè les últimes setmanes també havia tingut l'oportunitat d'escoltar en dues ocasions el teòleg tarragoní Josep Gil. És un lloc comú entre la progressia eclesial catalana dir que hi ha “més joventut" entre el clergat gran que entre bona part dels joves sacerdots. Si això és veritat, mossèn Gil n’és el principal exponent. Als seus 90 anys, i amb grans dots de sentit de l'humor, és capaç de tombar qualsevol amb la modernitat i la sensatesa del seu discurs. Entenc que havent vist i llegit de tot és capaç d'anar al que és essencial de les coses i no perdre's en floritures que no fan més que deixar gent pel camí. La seva radicalitat és la d'anar a l'arrel a les coses. Des de la consciència de finitud assumida i d'una profunda humanitat, sovint resulta el més antic però més modern de tots els que l'envolten. Quina lliçó de vida.
