Avicii

Divendres passat 20 d'abril, moria a Oman per causes que encara no han sigut revelades, el dj i productor suec de música electrònica, Avicii. Tenia 28 anys. Havia aconseguit la fama i la fortuna a nivell planetari el 2011 amb el seu hit  Levels. Va col·laborar amb Madonna i amb Coldplay. Omplia estadis immensos de gent enfervorida i entregada. Avui dia les seves cançons han sigut descarregades a Spotify més d’un bilió de vegades i la revista Forbes calculava que el 2015 havia guanyat 19 milions de dòlars. Es va retirar el 2016 a causa de l’esgotament, l’ansietat i alguns problemes de salut, entre altres una pancreatitis aguda, derivats de l’excessiu consum d’alcohol.   

        

 Tot això, el seu fulgurant i joiós ascens a la fama, el seu esgotament i la posterior decisió de retirar-se i deixar el món de les actuacions en viu per descansar i seguir creant música d’una manera més tranquil·la ho explica ell mateix en un magnífic documental titulat Avicii. True stories.

Fins divendres passat, jo no sabia qui era Avicii. No m’interessen gaire la música electrònica ni el món dels dj i dels macroconcerts. I no obstant, hi havia alguna cosa en les desenes de fotos de l’artista que van aparèixer a la premsa després de la seva mort que em va cridar l’atenció. Aquella cara extraordinàriament bella, felina i delicada, viril i infantil a la vegada, sense tenir-hi cap semblança, em va fer pensar en altres cares. Em va recordar Amy Winehouse i també Marilyn.

Hi ha gent que no està blindada, són reconeixibles a l’instant, sense cap possibilitat d’error, és com si els faltés una capa de pell que els altres sí que tenim, persones que no han sabut o no han pogut o no han volgut construir cap mur efectiu entre ells i el món. 

Vulnerabilitat

Notícies relacionades

Mor el 'dj' Avicii als 28 anys

Testosterona antiprocés

Amy Winehouse era així, Marilyn Monroe també. I Avicii. Hi ha en ells una vulnerabilitat particular, una forma d’inclinar el cap com recollint-lo, una mirada una mica trista i llunyana, una dificultat per viure, una delicadesa d’animal de bosc en la forma de moure’s. Transmeten la puresa, la fragilitat i la llum irresistible de tot el que és nou i perible. La puresa (no el candor) és una de les poques coses que no es poden ni aprendre ni imitar. No està gaire de moda actualment, avui tothom va armat fins a les dents, és bastant desagradable i lleig.

Davant d’aquests casos, sempre penso (amb certa ingenuïtat, potser) que si algú assenyat, adult i amb una mica de paciència s’hagués trobat amb un d’aquests éssers, se’ls hagués emportat a casa, els hagués preparat una sopa d’arròs, els hagués assegurat que tot aniria bé (perquè gairebé sempre va tot bé) i els hagués protegit, potser s’haurien pogut salvar, encara que només fos durant una estona més.