Macron, el gran seductor

Quan John i Jackie Kennedy van arribar a París, els francesos van caure rendits als seus peus. Era la primavera del 1961 i el general De Gaulle, el gran heroi de guerra, la pura encarnació de la República Francesa, va treure les seves millors gales per rebre la parella més cèlebre i amb més glamur del moment.

Ahir, quan Emmanuel Macron i la seva dona van arribar a Washington, es respirava un aire similar. Per descomptat, Donald i Melania Trump aspiren a estar a l’altura en la primera visita d’Estat que acull com a amfitrió des que va arribar a la Casa Blanca.

Una visita, per una altra part, carregada de simbolisme. Macron ha aconseguit deixar a casa tota l’animadversió que el president nord-americà genera en l’opinió pública tant francesa com europea. Ja va demostrar, a través d’una encaixada de mans, que pot ser tan «mascle» com ell i que no li tremola el Twitter a l’hora de declarar que s’ha de fer «el planeta gran de nou».

Vol provar ara que una altra relació amb el (suposat) líder del món lliure és possible i que és necessari centrar-se en allò en què s’ha de col·laborar, com Síria, la lluita contra el terrorisme, o la governança d’internet. Vol aprofitar-se d’aquesta «amistat improbable» que ha sorgit entre tots dos per ocupar una situació privilegiada en l’espai transatlàntic; més encara quan Theresa May segueix tocada pel brexit i per la seva pròpia debilitat interna, i quan Angela Merkel –que visitarà Washington d’aquí uns dies– ha estat mesos ocupada per formar Govern.

El mandatari francès també porta l’encàrrec de mirar de persuadir Trump de no abandonar l’acord nuclear amb l’Iran, quan s’acosta el 12 de maig, la data fixada per aquest per prendre una decisió; i l’alertarà així mateix dels perills, per a tots, d’iniciar una guerra comercial  a gran escala; i buscarà recuperar-lo per a la lluita contra el canvi climàtic.

No està gens clar que el seu lloable intent doni fruits. A pesar de la volatilitat a què ens està acostumant, no és tan fàcil que Trump canviï d’idea. A més, el recent nomenament de dos superfalcons com Mike Pompeo i John Bolton per al seu equip de màxima confiança no fa augurar res bo en aquest sentit.

Notícies relacionades

Macron recolza ara les intencions de Trump per renegociar l'acord amb l'Iran

Macron i Trump mostren la seva complicitat a la Casa Blanca

Malgrat això, Macron s’ha convertit en l’esperança blanca d’Occident. No tan sols va ser capaç de frenar el fantasma de l’extrema dreta al seu país, sinó que ho va fer revestit dels valors que representa –o això diu– la Unió Europea. Des de la seva arribada a l’Elisi, el president francès ha posat en marxa el seu ambiciós pla de reformes internes, al mateix temps que busca liderar la renovació del projecte europeu. Tot això amb una bona barreja de visió i pragmatisme. I bastantes dosis, com ara estan apreciant els nord-americans, d’una cosa tan francesa com la seducció.

Que triomfi, o no, en tots els seus fronts és una incògnita que només resoldrà el futur. De moment, almenys, està donant joc en un panorama polític que, a part d’això, es presenta bastant depriment.