Amb la pobresa no s'hi juga

La lluita contra la pobresa no pot ser mai objecte de mercadeig, i les ajudes als que més ho necessiten no poden respondre a interessos partidistes. Amb l’aprovació i la implementació de la renda garantida de ciutadania, però, sembla que ha primat més el càlcul polític que no la defensa dels drets de les persones vulnerables. Sinó, com s’explica que malgrat el suport unànime rebut per part de tots els partits en el ple del Parlament, la seva aplicació estigui topant amb tants d’obs-tacles?

Els promotors de la renda garantida de ciutadania, que des de fa anys batallen per fer realitat aquesta ajuda i que han estat capaços de col·locar en el centre del debat polític aquesta demanda, aconseguint el suport d’amplis sectors socials i sumant fins a més de 50.000 firmes que van fer possible una iniciativa legislativa popular al respecte, són els primers que denuncien les nombroses irregularitats i incompliments en la seva tramitació. Els recursos, les reclamacions i les queixes dels sol·licitants no fan sinó acumular-se, i tant la gestió rutinària de la mateixa administració com l’aplicació del 155, tot i que aquest no pot ser utilitzat com a excusa única del  bloqueig, estan obstruint el que hauria de ser una mesura prioritària.

Despeses essencials

Si el mateix Departament de Treball, Afers Socials i Famílies reconeix que la «renda garantida de ciutadania neix per garantir que tots els ciutadans de Catalunya puguin fer-se càrrec de les despeses essencials per al manteniment propi o de les persones que integren la unitat familiar o de convivència», com s’explica que les persones sense llar, que ni tan sols tenen un sostre on viure, en quedin excloses? No pot ser que una interpretació restrictiva de la llei impedeixi als que més pateixen la crisi rebre les ajudes promeses.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Segons la Llei 14/2017 de la renda garantida de ciutadania, les persones sense casa que s’allotgen en centres residencials no poden percebre aquesta ajuda al considerar que es tracta d’allotjaments permanents, quan en realitat són espais temporals. Negar-los la renda garantida de ciutadania atempta contra la mateixa raó de ser d’aquesta mesura. El suport econòmic que implica aquesta prestació donaria a les persones en qüestió l’autonomia econòmica suficient per abandonar aquests centres i refer la seva vida, molts de fet l’esperaven. La Generalitat avui els nega un suport al qual tots els grups parlamentaris es van comprometre, deixant en una situació d’indefensió les persones afectades. 

Sembla que tothom es vol fotografiar al costat del pobre. No queda bé, i menys en un context de crisi econòmica i social, negar l’ajuda a qui més li cal. O almenys no queda bé negar-li en ple debat parlamentari, quan totes les càmeres enfoquen l’hemicicle. Però, què passa després? Les promeses s’obliden, i els de sempre en paguen les conseqüències. De prometre a complir hi ha molt a dir.