Anar al contingut

Blanqueig de diners i premis de loteria

Les matemàtiques, al jutjat

Les matemàtiques, al jutjat

Anna Piñol i David Miralles

Si les concloents proves d'ADN són fruit de la inferència estadística, el mateix criteri hauria d'aplicar-se als 'afortunats' implicats en casos de corrupció

Fa poques setmanes que la policia investiga Jordi Pujol Ferrusola per un suposat blanqueig de diners a través d’una suposada compra de butlletes de loteria. ¿Per què és notícia que li toqui la loteria a algú conegut? Molts diaris han publicat casos com l’anterior però no  responen a la pregunta plantejada. Tampoc ho va fer el Diario de Mallorca, el 2009, quan publicà que li havia tocat la loteria a l’exalcalde d’Andratx. En la mateixa notícia, es descrivien els antecedents penals per corrupció i estafa de l’exalcalde. ¿Per què ens informava del seu currículum judicial, quan ens explicava que li havia tocat la loteria?

La recentment desapareguda revista Interviú informà, el 2011, sobre «l’estranya fortuna del senador Miguel Zerolo» forjada a través de dos premis consecutius de loteria en dos sortejos diferents: 10 dècims de la grossa de Nadal i 135 dècims en els «premis petits del Nen». La fiscal que va investigar el cas va considerar que era molta casualitat que tots aquests dècims fossin premiats i que, a més, passés precisament tres dies abans de comprar una finca, el valor de la qual era similar als diners ingressats en concepte de loteria. 

El dictamen del pèrit o peritatge 

En l’àmbit de la pràctica judicial, el problema és que en els delictes de blanqueig de capitals, la prova difícilment serà directa. S’hauran de veure els indicis, el conjunt de la prova indiciària i fer una inferència lògica entre els fets base i els fets conseqüència, segons les regles del criteri humà o les regles de l’experiència. Una de les proves que es fa servir als jutjats és el dictamen de pèrit o peritatge que serà valorat pel jutge d’acord a les regles de la sana crítica, segons diu la llei processal civil. 

Un cas habitual de peritatge són les proves d’ADN. En molts judicis s’utilitzen per saber si existeix una relació de paternitat biològica entre dues persones. Per fer-ho, cal obtenir una mostra d’ADN d’elles i s’ha d’analitzar. Si l’anàlisi mostra que no comparteixen certa informació, es pot concloure que no hi ha parentiu i se’n diu exclusió. El resultat d’exclusió té una fiabilitat del 100% i així ho escriuen els pèrits en els seus informes. 

Però, ¿què passa quan les dues persones comparteixen informació genètica? Llavors, la resposta no és tan clara. Hi ha molta informació genètica compartida entre els habitants d’una regió determinada. De cada zona es fan estudis i s’identifica quina informació es transmet amb més o menys freqüència. Els pèrits busquen característiques poc comunes de manera que permetin reduir el nombre de persones que puguin heretar aquella informació. Tot plegat s’acaba expressant mitjançant una probabilitat de paternitat que si, per exemple, fos del 99,99% implicaria un error de cada 10.000. Val a dir que valors més baixos s’han acceptat com a proves en judicis. Així doncs, certificar una relació de paternitat comporta acceptar un marge d’error.

Però retornem a la loteria. La probabilitat que et toqui la Grossa en el sorteig de Loteria de Nadal és d’1 entre 100.000. Que et toqui aquest premi o un de similar dues vegades és el mateix que encertar un número entre 10.000 milions, molt més que tots els habitants que hi ha al planeta. Però això no és res. Trobar a l’atzar, un granet de sorra de la platja de Sa Riera barrejat entre tots els granets de sorra de totes les platges i de tots els deserts de la Terra és cent vegades més fàcil que no pas que et toqui la grossa quatre cops. A Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló,  li va tocar almenys set vegades. Dir que la diferència d’aquests números amb les proves de paternitat és abismal és quedar-se molt curt. Si les anàlisis d’ADN s’accepten com a proves irrefutables en els judicis, tot això no es pot deixar passar per alt. 

Per més que els periodistes airegin el currículum judicial de les corrupteles d’aquests senyors per vincular-ho a la compra de butlletes premiades, no serà mai prou per a un jutge si manca alguna baula i no es pot arribar a una acusació formal a través de la inferència lògica. Aquest pot ser un error greu i limitant. No sabem si els jutges són prou conscients que molts cops quan fan cas dels dictàmens pericials entren en el terreny de la inferència estadística on no cal tenir totes les baules connectades per treure conclusions determinants. És per això que, sota aquestes consideracions, seria bo estudiar els casos de personatges afortunats com Jordi Pujol Ferrusola, Miguel Zerolo, Enrique Crespo, Alfonso Rus i Carlos Fabra, entre molts d’altres.

0 Comentaris
cargando