Qüestió d'edat
Vostès els joves
A vegades s'interposa una equidistància natural entre la maduresa i la joventut que, encara que ens costi, hem d'acceptar
zentauroepp42223122 teatre180223192617 /
Un professor de la meva època de batxiller sempre enjudiciava el nostre comportament o certes idees amb l’encapçalament «Vostès els joves», una manera de marcar distància entre la seva avançada maduresa i la nostra meravellosa joventut. A vegades semblava enorgullir-se’n, però sospito que hi havia un punt d’empipament en el seu to. «Vostès els joves i la seva impertinència», ens deia a vegades.
A mitjans dels anys 80, quan érem tres xavals que despuntàvem en el panorama teatral d’Espanya, vam coincidir en un restaurant amb Rafaela Aparicio, una actriu amb més de 150 pel·lícules a l’esquena, molt guardonada, i important icona del cine espanyol. La vam saludar suposant que ens reconeixeria al dir-li que érem Tricicle, però la realitat va ser que ens va contestar: «¡Ah, molt bé!», amb aquella veu seva tan característica, es va fer un lloc amb la mà per passar i va marxar. Ens vam quedar una mica confusos amb aquella resposta, però la nostra arrogància juvenil va atribuir aquell fiasco a l’avançada edat de l’actriu; ja era molt gran i la sentíem com que estava una mica desconnectada de l’actualitat.
Molts anys després he viscut una escena a la inversa, ara que ja no som joves, que estem a l’altre costat i dones per suposat que la majoria de les persones ens coneixen: em vaig trobar en una festa multitudinària amb Macarena García, una actriu jove que admiro per la seva manera de treballar i per la seva bellesa a la pantalla. Vaig fer el que no acostumo a fer gairebé mai, acostar-me fins a la barra on era i presentar-me com a tal i tal de Tricicle,i ella, somrient, em va respondre amb el mateix «¡Ah, molt bé!» amb què ens havia respost l’entranyable Rafaela Aparicio 30 anys abans. Ara era ella, la joventut de Macarena, qui no ens reconeixia perquè la joventut mira al futur i no al passat, i nosaltres no formem part del seu. A vegades s’interposa una equidistància natural entre la maduresa i la joventut que, encara que ens costi, hem d’acceptar. Així, sense més importància.
