Anar al contingut

ANÀLISI

 

DAVID ARQUIMBAU

Màsters i nova noblesa professional

Xavier Martínez Celorrio

L’escàndol del màster de Cifuentes ha desencadenat una injusta sospita generalitzada sobre els màsters universitaris. Un cas de corrupció acadèmica circumscrit en una determinada trama no pot contaminar tot el sistema. Aquesta trama corrupta i feudal que ha sortit a la llum ens retrotreu fins al 1836, quan el govern va decidir tancar els Col·legis Majors per haver regalat títols als fills de la burgesia de llavors.
    

Encara avui, la clàssica dreta rància espanyola reprodueix i representa lògiques pròpies del segle XIX. Un altre exemple són els exagerats criteris d’Aneca per acreditar el professorat universitari que molts dels actuals premis Nobel ni tan sols podrien superar. Quan governa el PP, la universitat i la ciència tremolen. Per un costat consenten pràctiques corruptes, i per un altre, es retalla la despesa pública i s’endureix el reglamentisme fins a límits patològics. No vivim a l’Antic Règim sinó en una economia global del coneixement que va elevant el mínim de titulació fins a l’educació terciària. El 51% dels joves ja compten amb titulacions de màster, o de grau o de FP superior, i augmenta.

Pla Bolonya

Amb l’aplicació del Pla Bolonya a l’espanyola (sense recursos suficients i sota el model 4+1), s’ha instaurat una nova segmentació educativa. Per a bona part de les empreses, la norma de contractació passa per un màster fins i tot podent seleccionar titulats de grau atès el baix salari que ofereixen. Només els graus vinculats a una professió intermèdia (disseny, òptica o turisme) queden al marge de l’elevació de nivell forçat per les empreses. En la resta, s’imposa el màster com a demanda educativa i requisit de contractació. Entrem a veure les contradiccions. D’un costat, hi ha un problema de nomenclatura ja que coexisteixen màsters oficials (el que van regalar a Cifuentes), màsters com a títols propis de cada universitat i cursos anomenats «màsters» d’institucions privades. Només els màsters oficials estan regulats i avaluats per les agències AQU o Aneca i només aquests deurien d’anomenar-se màsters.
    

En segon lloc, hi ha una indefinició estructural del marc espanyol de qualificacions que s’arreglaria diferenciant les universitats d’investigació i doctorat respecte a les universitats tècniques-professionals, que haurien d’integrar la FP superior. Aquesta opció a l’alemanya implicaria una doble escala de professorat i clarificar millor l’oferta de graus i màsters, ajustant amb més eficiència els requisits de titulació de les empreses i disminuir la sobrequalificació.
    

Després d’anys de rodatge, els màsters consoliden el model 4+1 i segueixen sent massa cars, però funcionen amb rigor acadèmic. Serveixen tant per accedir a professions regulades (advocacia, enginyeries o professorat de secundària) com per oferir especialització i interdisciplinarietat. A part de donar entrada al doctorat. Aquest era l’objectiu de Cifuentes, un doctorat fàcil i sense esforç. Accedir al que el sociòleg Pierre Bourdieu anomenava la noblesa acadèmica i professional.