El fantasma dels Sant Jordis futurs

«Amb l’esperança que visquis aquest llibre, una altra vida possible en el temps que ens dona la nostra. Espero que t’encenguis amb aquest text. Miqui». I, llavors, el repartidor de Mercadona, d’Amazon, d’Hisenda, segurament recularà uns passos sense desclavar la seva mirada de la meva (potser temi que tregui una arma) i es perdrà a l’ascensor per sempre. 

Aquesta escena podria donar-se avui. Al capdavall, aquest Sant Jordi no em toca firmar, així que és possible que al més a prop que estigui de regalar la meva rúbrica sigui en un albarà o en una notificació fiscal, quan el repartidor amb gorra digui: «¿Una firmeta per aquí?». Tampoc és un drama. Ningú requerirà els meus serveis pel carrer, demanant el meu autògraf amb la urgència i entonació de qui crida si hi ha un metge a la sala: «¡Oh, Déu, aquest llibre necessita una firma urgent, una inspiració breu, una transfusió de dedicatòria!». 

Per a algú que publica novel·les, i que per tant en firma, els Sant Jordi sense fer cap de les dues coses són com períodes d’entreguerres. Un analitza els ressons de l’anterior conflicte i tem els que estan per venir. Durant aquests hiats, hi ha una pregunta absolutament innocent que és descodificada per l’autor amb, diria Dostoievski, la suspicàcia d’un geperut. Davant el dubte, formulat sovint per mera cortesia més que per interès real –«¿i aquest any no firmes?»–, el novel·lista escolta: «¿Acabaràs la teva nova novel·la d’una maleïda vegada o és que ja no ets escriptor perquè ja no escrius?». 

Un escriptor que no firma no és com un jugador que no va convocat. Aquest pot veure el partit des de casa i imaginar-se possibles variacions de les jugades dels seus companys, fins i tot dels que més odia. En canvi, un novel·lista en excedència firmadora no pot deambular per les parades xiuxiuejant: «Jo aquest el firmava millor», «quin nyap de dedicatòria, que cursi, si el lector pateixi de diabetis el mates», «sisplau, ¿et creus molt especial per afegir un dibuixet?, ¿creus que algú entendrà la teva lletra de metge amb pressa?», «quin truc més barat, preguntar-li al lector la seva professió per personalitzar la dedicatòria», «això, no tens ningú esperant, però dissimula: somriu, somriu, dents, que és el que els fa mal».

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El cas és que pots visitar col·legues que sí que han publicat, portar una llauna als que no s’estan inflant a rebre lectors i saludar amb un gest de cap els que firmen més que una folklòrica en un aeroport. I, en aquells moments, sorgeix la síndrome del fantasma del Nadal futur. Comproves amb sorpresa (perquè si escrius, ets un egomaníac) dues coses: a) com seria la teva vida si no haguessis tingut la sort de publicar; b) que, quan no hi ets, el món segueix i els ametllers floreixen i la gent compra i ven i firma i potser fins i tot llegeix llibres. És a dir: el fantasma dels Sant Jordis futurs (i el fantasma, amb tota la polisèmia de la paraula, ets tu) t’indica que aquesta festa és de tots i seguirà quan hagis mort, que ningú et veu i que és millor que, després d’estirar les cames, tornis a casa. Al capdavall, Sant Jordi passa per ser el dia dels escriptors, quan en realitat és el dels lectors (i això inclou els que escriuen).

Així que, a més de firmar albarans i entregar-se a brots paranoics, el millor que pot fer un escriptor per Sant Jordi és el que té a veure amb el seu ofici i que sovint, en ple rebombori de firmes o promocions o fotos de solapa, oblida: escriure. És a dir, en lloc d’elegir la seva camisa favorita i preparar-se per conversar amb els lectors, quedar-se en pijama tot el matí (per més que llueixi el sol i belles semblin les roses des del balcó) i, com deia Rilke, «preguntar-se, en l’hora més silenciosa: ¿he d’escriure?».