Dedicat als enterradors, o no

Em sap greu pels qui fa setmanes, mesos, que llimen els claus i abrillanten el martell que tancaria la caixa on molts pretenien enterrar el Barça. No sé si el Barça de Josep Maria Bartomeu, potser, sí; tampoc si es tracta del Barça del massa vist Leo Messi (nou temporades ficant 40 gols o més); potser voldrien liquidar el Barça d’Andrés Iniesta, el puto amo i déu; vés a saber si el Barça de Roma, potser, sí, és clar, aquell Barça l’odia tothom, però aquell Barça va ser idèntic al Madrid d’alguna hecatombe, al mateix PSG de fa unes setmanes, a l’intractable Manchester City de fa uns dies, al Juventus, fins i tot, del Bernabéu, és a dir, era un Barça (com un Madrid, com un PSG, com un City) que pot aparèixer un dia de manera incomprensible davant de qualsevol rival a la Champions.

Però no, en lloc de comprendre que una nit així la pot tenir qualsevol, el que van fer els enterradors, el que van començar a executar els fabricants de claus i els venedors de martells va ser enterrar tot un projecte. I potser, mira, això sí que els ho  concedeixo, que no fos una campanya orquestrada (tancada amb el rumor ahir que Bartomeu volia cessar Ernesto Valverde), però va ser un tsunami perjudicial, basat en  el fet que aquest Barça, ja ho veuen, el del doblet, el del rècord històric a la Lliga, el que es va aixecar després de perdre la Supercopa d’Espanya davant el Reial Madrid, no jugava a res i era una porqueria, que es mantenia pels gols de Messi.

El Barça de sempre

Aquest Barça, senyors, va provocar ahir a la nit una de les alegries més grans de la història d’aquest més que centenari club davant un rival que li havia complicat la vida fins a extrems impensables. Aquest Barça, senyors enterradors, és el Barça de Valverde, de Messi, d’Iniesta, de Piqué, de Suárez, de Busquets, de, de, de... Ter Stegen i Cillesen, que no va tocar pilota. I és el Barça, el mateix Barça, que va jugar sense homes del planter a Vigo entre altres raons (i molt pocs ho van dir, vaja, vaja) perquè la nit anterior tots els dels planter, els més bons i els menys bons, van intentar salvar la pell i la Segona Divisió a Osca, sense aconseguir-ho. Perquè aquest Barça, el del 0-5 d’ahir a la nit a Madrid, és el mateix que demà jugarà, vaja, vaja, vaja, amb el seu juvenil la final de la Champions juvenil.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Aquest Barça, que a estones ha jugat un futbol excel·lent, gairebé, gairebé extraordinari, ha sigut un equip que s’ha hagut de reconstruir després de la traïció de Neymar Júnior, superar la doble derrota supercopera, suportar la pressió del procés (recordeu que van estar a punt de suspendre el partit de Lliga contra el Las Palmas) i, al final, tancarà la temporada amb un doblet, més meritori que el del City de Pep Guardiola, el millor entrenador del món, sí.

Me’n vaig a Canaletes. Espero no trobar-m’hi cap enterramorts. Hi vaig a cantar el títol i a plorar l’adeu d’Andrés Iniesta, que se’n va a la Xina en plenitud de condicions físiques i mentals. És més, no sé per què se’n va allà. No, per això no se’n va, us ho dic jo. Ahir a la nit semblava un juvenil.