Anar al contingut

Al contraatac

"Mai és massa tard"

"Mai és massa tard"

Ana Pastor

Després del comunicat d'ETA t'adones que mirar cap enrere ajuda a veure com n'és d'històric del moment que vivim

Llegeixo amb atenció el comunicat de «perdó» d’ETA (amb la seva retòrica habitual de «conflicte» i «accions» per no parlar d’assassinats) i repasso les línies dedicades a les víctimes. A algunes. Perquè fins i tot en el final i en els últims sospirs són incapaços de fer el pas complet i respectar la memòria de tants assassinats.
    

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Perdonar no està a l’abast de qualsevol (crec que jo no en seria capaç) però demanar perdó tampoc. No obstant, després d’aquest retret evident i obvi a la banda terrorista hi ha persones que aconsegueixen posar perspectiva. Parlo amb algú que va patir molt de prop la indecència de l’assetjament diari d’ETA i que va haver d’enterrar molts amics. I em diu que mirar cap enrere ajuda a veure com n’és d’històric del moment que vivim. Aquella etapa s’ha tancat, m’afegeix en privat i des de la distància, i ara hem de saber com explicar-la i recordar-la.
    

Hi ha tota una generació de gent molt jove per a la qual l’existència d’aquests terroristes en actiu resulta tan llunyana com per a altres la guerra civil. Però no ha passat tant de temps. No fa tant era impossible per a molta gent al nostre país passejar sense escortes, sense mirar sota del cotxe, sense la por adherida al cos depenent del que pensessis o segons a què et dediquessis. Per això, resulta increïble que algú assetjat per aquell terror, que ha sentit tan pròxim el dolor en el seu propi cos i a la porta del qual truca la tristesa de tant en tant, sigui capaç de veure una mica de llum en la ­foscor.

Una lliçó

És tota una lliçó també escoltar un altre home com Gorka Landaburu. Mestre de periodistes. Un home decent i valent. Dels que mai se’n va anar d’Euskadi. Ni en els moments més durs. Ni quan ETA va voler ensenyar-li el camí amb un explosiu en una carta que li va afectar la mà i part de la visió i l’oïda. Avui ell parla en nom propi. No vol arrogar-se una primera persona del plural que sap que és molt àmplia i transversal dins del col·lectiu de víctimes al qual pertany.
    

Gorka també creu que el final ha arribat. I que a ETA només li queda reconèixer que tant patiment no va servir per a res. I avui, el dia que ETA demana «perdó» també m’he recordat d’Irene Villa. Tan diferent de Gorka però units per un cordó umbilical intangible i poderós. Aquest divendres ella competia a Sierra Nevada, Granada, i el seu triomf, un més, arriba en un dia potser molt assenyalat. I m’ha vingut al cap la seva generositat al parlar de perdó i aconseguir-lo. Però també aquella manera que tant admiro, tan seva i tan d’altres, de posar en perspectiva quan a altres ens resulta impossible. I avui, el dia que ETA fa el pas tard i malament, he recordat les paraules d’Irene: «Mai és massa tard». 

Temes: ETA Terrorisme