Al contraatac
"Mai és massa tard"
Després del comunicat d'ETA t'adones que mirar cap enrere ajuda a veure com n'és d'històric del moment que vivim
tecnico-limpieza-borra-una-pintada-favor-eta-gernika-vizcaya-ayer-dia-despues-que-banda-terrorista-anunciase-cese-definitivo-sus-acciones-armadas-1319232785401
Llegeixo amb atenció el comunicat de «perdó» d’ETA (amb la seva retòrica habitual de «conflicte» i «accions» per no parlar d’assassinats) i repasso les línies dedicades a les víctimes. A algunes. Perquè fins i tot en el final i en els últims sospirs són incapaços de fer el pas complet i respectar la memòria de tants assassinats.
Entretots
Títol del tema (Auto)
Subtítol del tema (Auto)
Perdonar no està a l’abast de qualsevol (crec que jo no en seria capaç) però demanar perdó tampoc. No obstant, després d’aquest retret evident i obvi a la banda terrorista hi ha persones que aconsegueixen posar perspectiva. Parlo amb algú que va patir molt de prop la indecència de l’assetjament diari d’ETA i que va haver d’enterrar molts amics. I em diu que mirar cap enrere ajuda a veure com n’és d’històric del moment que vivim. Aquella etapa s’ha tancat, m’afegeix en privat i des de la distància, i ara hem de saber com explicar-la i recordar-la.
Hi ha tota una generació de gent molt jove per a la qual l’existència d’aquests terroristes en actiu resulta tan llunyana com per a altres la guerra civil. Però no ha passat tant de temps. No fa tant era impossible per a molta gent al nostre país passejar sense escortes, sense mirar sota del cotxe, sense la por adherida al cos depenent del que pensessis o segons a què et dediquessis. Per això, resulta increïble que algú assetjat per aquell terror, que ha sentit tan pròxim el dolor en el seu propi cos i a la porta del qual truca la tristesa de tant en tant, sigui capaç de veure una mica de llum en la foscor.
Una lliçó
És tota una lliçó també escoltar un altre home com Gorka Landaburu. Mestre de periodistes. Un home decent i valent. Dels que mai se’n va anar d’Euskadi. Ni en els moments més durs. Ni quan ETA va voler ensenyar-li el camí amb un explosiu en una carta que li va afectar la mà i part de la visió i l’oïda. Avui ell parla en nom propi. No vol arrogar-se una primera persona del plural que sap que és molt àmplia i transversal dins del col·lectiu de víctimes al qual pertany.
Gorka també creu que el final ha arribat. I que a ETA només li queda reconèixer que tant patiment no va servir per a res. I avui, el dia que ETA demana «perdó» també m’he recordat d’Irene Villa. Tan diferent de Gorka però units per un cordó umbilical intangible i poderós. Aquest divendres ella competia a Sierra Nevada, Granada, i el seu triomf, un més, arriba en un dia potser molt assenyalat. I m’ha vingut al cap la seva generositat al parlar de perdó i aconseguir-lo. Però també aquella manera que tant admiro, tan seva i tan d’altres, de posar en perspectiva quan a altres ens resulta impossible. I avui, el dia que ETA fa el pas tard i malament, he recordat les paraules d’Irene: «Mai és massa tard».