ANÀLISI

Final agredolça a Madrid

Arriba el duel Barça-Sevilla en un ambient estrany i distorsionat, com si fossin els temps del pitjor Núñez

4
Es llegeix en minuts
zentauroepp38642369 gra369  madrid  27 05 2017    fila central de d i   el rey f180420114030

zentauroepp38642369 gra369 madrid 27 05 2017 fila central de d i el rey f180420114030 / Emilio Naranjo

Davant la final d’aquesta nit al Barça l’envolta un ambient estrany i distorsionat. Recorda aquell que hi va haver alguns dies dels pitjors anys de Núñez, quan el barcelonisme estava molt dividit. Era quan una franja dels aficionats tenien l’ànima partida i tot i que desitjaven guanyar els partits estaven disposats a acceptar les derrotes com unes notícies no gaire dolentes perquè això serviria per desgastar el president que desitjaven que se n’anés.

Encara que ara aquest doble sentiment no el reconeixerà ningú ni sota tortura, en l’entorn, en els mitjans i a la grada hi ha gent que aquesta nit anirà d’aquest pal. Volen guanyar la Copa encara que es digui del rei, si tot va bé diran que estan contents, però si el Sevilla trenca aquest guió els consolarà el fet de poder-se queixar de l’actual Barça, el de Bartomeu i Valverde però sense Guardiola.

Entre "ells" i "nosaltres"

Fins i tot s’apunten al rotllo que si s’ha de perdre que almenys es perdi de la manera més espectacular possible perquè llavors la protesta podrà ser més gran. La disfunció cerebral que pateix en diversos sentits el conjunt de la castigada societat catalana, l'atracció pel com pitjor millor, certa vocació innata de desunió excloent, un frenesí per obrir distàncies entre «ells» i «nosaltres» així com entre els «nosaltres que no estan amb nosaltres» i els «puríssims nosaltres nostres» fan que existeixi això.

El Barça és molt bo però ha tingut moments millors. Ho pensem gairebé tots, i fins i tot alguns a aquesta frase hi posem l’afegitó, mal vist, de «tot i que irrepetibles». Jo per un costat ho vull matisar i per un altre afegir-hi dues coses més. Diria «molt difícilment repetibles» perquè no es pot descartar mai res del tot, encara que també precisaria que «si no ho aconseguim repetir també podem ser molt feliços si mantenim un altíssim nivell de qualitat i excel·lència» i «hem d’evitar que la glòria del passat asfixiï el nostre present i el nostre futur».

Aquell Barça, aquest Barça

Aquells que tenen 50 anys no en tornaran a tenir mai 20, i s’equivoquen si volen fer creure als altres que el Barça ha de ser idèntic en els seus plantejaments al d’aquells anys en què el futbol i tot el que l’envolta era completament diferent del que és ara, al Barça i fora del Barça. Llavors no existia la interferència del que podríem denominar Qatar i els presidents substancialment econòmics que ara okupen tants grans clubs competidors.

La llotja del desaparegut Vicente Calderón a la Copa del 2017. / MARISCAL (EFE)

Llavors no s’havia produït l’ascensió al primer nivell de la rellevància futbolera de tots aquests països d’altres continents que abans acceptaven la superioritat europea com una cosa natural. Era així mateix quan molts jugadors no tenien ànima de mercenaris i el llavors anomenat balompié era més un cabdell de sentiments apassionats que l’epicentre d’un dels més grans negocis multimilionaris globals actuals.

El Barça ara possible no és el que ho era uns quants anys enrere, en un temps en què ens hauria escandalitzat a nosaltres mateixos que ens diguessin que en el nostre aburgesament decadent arribaríem fins i tot a contractar grades d’animació perquè aplaudissin per nosaltres quan no tenim ganes de fer-ho i perquè fessin de figurants de fons coloristes en les retransmissions de l’espectacle.

Sí, juguem contra el Sevilla i ja no tenim Guardiola, aquell gran culer que ens ha fet tan feliços guanyant la Premier tirant-se Mourinho, encara que després hagi quedat, igual que nosaltres mateixos, fora de la Champions League i també resi colze a colze amb el Camp Nou perquè no la torni a guanyar el Madrid.

Messi i Iniesta, amb la Copa conquistada la temporada 2017-2018 / francisco secO (AFP)

Sí, tenim Messi i confiem que torni a aconseguir que ens sentim 155 vegades més grans al centre mateix de Madrid. Sí, els caríssims jugadors que ha contractat últimament el Barça més que asos per al present són per al futur, encara que al Wanda ens poden regalar algun avançament del que n’esperem. Sí, aquesta nit probablement se’ns humitejaran els ulls en la nostra última final amb Iniesta, víctima d’una cosa que és inevitablement real com el pas del temps.

Notícies relacionades

Sí, ara el planter engreixa més aviat altres equips que el nostre perquè les generacions de promeses de primeríssim nivell triguen anys a repetir-se i perquè les aus de rapinya que a vegades se’ns emporten la canalla volen molt alt gràcies als diners que ens prenen cada vegada que omplim el dipòsit del cotxe.

Sí, encara no hem acabat de pair l’eliminació d’Europa, ¿què passa? Però ni l’equip, ni els seguidors ni la institució es mereixen que aquesta nit no ens sentim orgullosos de seguir endavant en aquesta història envejada i odiada pels nostres autèntics enemics. Uns enemics esportius i antiesportius que per més que alguns s’encaparrin en tot el contrari o estan lluny, a 600 quilòmetres i escaig de distància, o estan dins de les nostres pròpies neurones, allà on malviuen les nostres subjectivitats malignes.