Els diners del procés

Que estem suportant la pitjor crisi política en democràcia amb el Govern central més inepte i gandul des del 1977, és una cosa de la qual tenim proves diàriament. Mariano Rajoy ha sigut incapaç tots aquests anys de liderar cap iniciativa que pogués consolidar un pacte d’Estat com a mínim entre els constitucionalistes. Les seves mesures per fer complir la legalitat a Catalunya han sigut i són de riure, i no ha desenvolupat mai una estratègia de comunicació davant la propaganda independentista, una desídia particularment greu a Europa.

Recordem que, l’abril del 2017, Carles Puigdemont va exhibir com un trofeu a les xarxes socials les successives notificacions del Tribunal Constitucional en què l’adevertien de les conseqüències penals de la desobediència. També que els gravíssims fets del setembre i l’octubre passat van ser reiteradament anunciats pel Govern català sense que Rajoy pogués esgrimir ignorància. I, no obstant, l’activació del 155 es va fer molt tard, despres del referèndum de l’1-O, quan ja no quedava més remei i després que Felip VI hagués de sortir a posar un dic de contenció a la desafortunada gestió del ministre Zoido.

 Ara mateix, l’aplicació del 155 és tan superficial que a les conselleries abunda la decoració amb llaços grocs i, greu error, es permet que els mitjans públics estiguin al servei del relat separatista amb absoluta barra. En aquest disbarat la responsabilitat és també del PSOE. Però només la indolència del Govern explica que segueixin a la Generalitat càrrecs que són de confiança política i, per exemple, que fins a aquest divendres no se cessés Agustí Colomines, un dels ideòlegs més sectaris del nacionalisme, director de la formació dels funcionaris catalans. Per si tot això fos poc el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro ha fet les delícies dels independentistes amb unes declaracions incongruents.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Una cosa és que al ministre no li consti que els diners del FLA s’hagin destinat al procés, encara que al febrer Hisenda es va personar en la causa judicial per «sospita raonable» de malversació, i una altra que negui de forma xulesca que «no es va gastar un euro públic en el referèndum». Primer, perquè les despeses il·legals potser van ser sufragades amb els ingressos dels impostos propis, un 20% del total dels recursos de la Generalitat, fora de la vigilància d’Hisenda. Segon, fins al 15 de setembre Montoro no va agafar el control absolut de les finances catalanes. I, finalment, perquè les factures sempre es poden falsejar. És evident que el Govern va gastar ingents quantitats en el procés, una altra cosa és la possible enginyeria comptable per camuflar determinats pagaments.

Les declaracions del ministre són un greu error perquè generen un soroll innecessari quan s’ha reobert la possibilitat que els jutges alemanys extradeixin Carles Puigdemont per malversació i rebel·lió. Són el fruit de l’egoisme de qui només  busca agradar al PNB per assegurar que li voti els Pressupostos, cosa que igualment farà perquè el PP li ha regalat el millor cuponazo de la història i unes suculentes inversions en la Y ferroviària basca, entre altres llaminadures.