Boscos, cames i altres coses

Sempre he estat un home de ciutat. Que hagi fet molts quilòmetres caminant per territoris rurals no és pas una contradicció, em sembla. Exagerant una mica podria dir que el camp és per a mi un espai exòtic.

De fet, el percebo com un interval entre dues poblacions. I això no vol dir que,  de passada, no hagi admirat un bosc, un rierol, un paisatge bonic davant del qual m’aturava a descansar.

De totes les manifestacions de la natura els boscos són, potser, la que més em sedueix. Un pi pot ser bonic o tort o mal fet. És un conjunt de pins, una pineda, el que construeix una atractiva identitat.

M’agraden els boscos no massa densos, pels quals es pot caminar amb facilitat per anar descobrint aquella mena de xarxes que van construint els troncs dels arbres. Els boscos son creadors d’ambients, més oberts o més tancats, i m’han fet pensar en les branques que tenen les nostres vides, que van barrejant les ombres amb escletxes de llum.

Hi ha bastantes persones que es diuen Bosch. És un senyal que els boscos han estat un punt de referència. Com Roca, Valls, Pla, Penya, Riera...

En un altre àmbit ha estat usada àmpliament la paraula emboscada, i recordo com en el temps de la guerra del 1936 aquesta paraula feia referència a una situació bèl·lica, i els que defugien d’anar al front eren qualificats d’emboscats.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

I si em permeten la referència futbolística, diria que hi ha una persona, Leo Messi, que quan algú de l’equip rival li vol prendre la pilota, sembla que aquest futbolista ho impedeixi desplegant davant de l’adversari un sorprenent bosc de cames, impossible de penetrar.

Però no oblidem que les cames tenen, com tot, les decisions d’un cervell.