Lligues massa perfectes

Pep Guardiola jugava a golf, Domènec Torrent caminava sota la pluja de Manchester, Manel Estiarte pujava a un avió, i fins i tot hi havia jugadors que ni tan sols eren a la ciutat quan al Manchester United li va agafar per perdre contra el cuer de la Premier i va claudicar així de manera definitiva davant un City gairebé perfecte en la competició domèstica. Si el Barça guanya davant el Celta, hi ha opcions que suposarien que el Barça visqués un procés similar. En el seu cas, a més, podria guanyar dos títols el mateix cap de setmana.

Diu molt que un se'npugui anar al cine el dia que guanya la Lliga, encara que des de fora pugui semblar-nos un triomf una mica deslluït. A diferència dels tornejos d’eliminació, la Lliga es guanya a poc a poc, assaboreixes cada victòria perquè t’acosta a l’objectiu, però les explosions d’alegria es donen puntualment i no sempre al final, especialment, com és el cas, quan l’avantatge és ampli i es va assumint durant el transcurs de la competició qui serà el guanyador. És l’inconvenient de fer-ho massa bé, que el títol es dona per fet molt abans.

I, excepte per a Valverde, fa setmanes –per a alguns, mesos– que el Barça va guanyar aquesta lliga. L’única manera d’afegir aquest clímax al títol seria que els resultats propiciessin una final el dia del clàssic. La rivalitat davant el Madrid sí que permetria una explosió d’eufòria, encara que també hi ha el risc que t’enfonsin la festa.

Hi va haver un temps en què el Barça guanyava una lliga cada 15 anys. Els que van viure allò no necessiten elegir quan guanyar-la. El problema per al barcelonisme és que ha guanyat (guanyarà) 7 de les últimes 10 Lligues. Aturin-se un moment i diguin-ho en veu alta. I no solament això, sinó que durant aquests anys també ha sumat dos triplets. Dues temporades perfectes en què ha fet el ple, en joc i resultats.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

La raó ens exigeix recordar les lligues sumades l’última dècada, ens convida a valorar l’inimaginable triomf d’aquell equip que va perdre estrepitosament la Supercopa i que va iniciar la temporada sense Neymar, amb menys talent que l’any anterior quan solament havia pogut aixecar la Copa.

Després hi ha l’emoció, que segueix enfonsada rere la derrota davant el Roma. No hi ha consol per a una afició que des de l’ambició de qui sap que té el millor, més que sumar títols, els descompta. L’hegemonia del Barça a la Lliga és indiscutible, però per raons que haurà d’analitzar qui correspongui, no aconsegueix tenir regularitat europea. De la mateixa manera que els títols no poden desviar el club del seu camí per recuperar l’excel·lència futbolística, és just esforçar-se per valorar la superioritat d’un equip que ha aconseguit que l’única afició que s’hagi pogut il·lusionar per aquesta Lliga sigui la seva.