NOVA MIRADA SOBRE LA TRANSICIÓ

Sandra i el Rei

Tot procés històric necessita el lapse d'almenys 25 anys per ser passat pel sedàs de la novel·la

1
Es llegeix en minuts

La coronació al Congrés del rei Joan Carles, al costat de Sofia, el príncep Felip i les infantes Elena i Cristina, el 22 de novembre de 1975.

La coronació al Congrés del rei Joan Carles, al costat de Sofia, el príncep Felip i les infantes Elena i Cristina, el 22 de novembre de 1975.
lmmarco42465365 ch03  santiago  chile   10 03 2018   el rey em rito juan car180410133848

/

Acabo de llegir l’última i excel·lent novel·la de Clara UsónEl asesino tímido (Seix Barral), just el dia en què es commemora el 87è aniversari de la proclamació de la República, i pot ser que no sigui cap casualitat. Usón ha escrit un llibre dels de fotre canya, prenent com a pretext narratiu el cas de Sandra Mozarovski, una actriu dels anys del destape a qui no deuen haver oblidat els més veterans del lloc: una preciositat sensual d’ulls verds que va morir defenestrada, als 18 anys, des de la terrassa de casa seva. Mai va quedar clar si es va tractar de suïcidi, d’accident o si va rebre ajuda en el trànsit, però va persistir durant anys el rum-rum que havia sigut presumpta amant del Rei. De l’emèrit.

Encara que El asesino tímido no se circumscriu a la Transició –seria injust el reduccionisme–, sí que representa una invitació a reflexionar al voltant del miratge d’aquells anys i l’origen d’una monarquia arreglada per Franco. L’historial de Joan Carles I comptava amb diversos ingredients, incloent-hi la traïció al pare, per haver-lo convertit en un personatge de ressons shakespearians i, no obstant, es va quedar en una criatura gatopardiana acomodada en la farsa del tot ha de canviar perquè res canviï. I en això seguim: corrupció fins al moll de l’os, judicialització de la política, l’etern tripijoc.

Notícies relacionades

Tot procés històric necessita el lapse d’almenys 25 anys per ser passat pel sedàs de la novel·la, i d’un temps ençà emergeix una mirada més sincera, més afilada, sobre aquells anys per part dels baby boomers (penso en Usón, en Marta Sanz, en Antonio Orejudo), una generació, també la meva, massa jove per córrer davant dels grisos i ja vella per acampar a les places durant el 15-M. Vam ser els de la movida i el topless, els que vam donar la democràcia per feta, els que ens havíem de menjar el món i no vam arribar gaire lluny.

Almenys, ens estan explicant les coses d’una altra manera: el suposat miracle espanyol, el d’haver passat de la dictadura a la democràcia en el que dura un pasdoble, es va assemblar massa al retrat de Dorian Gray; el chapapote era darrere el mirall.