Civils gasejats, sí; refugiats, no
Les imatges de l'atac químic sobre Duma són terribles: mig centenar de morts, més de 1.000 ferits, molts d'ells nens. Encara que Moscou va parlar de muntatge, tot sembla indicar que Baixar al-Assad va escollir la via ràpida per conquistar un dels últims bastions rebels a prop de Damasc. Assad té el suport de Rússia i sap que els EUA no tenen una alternativa militar al seu règim; és ell o el terrorisme gihadista. Malgrat això, Donald Trump va ordenar bombardejos sobre objectius relacionats amb la producció d'armes químiques. El seu missatge és clar: no soc Barack Obama. Ja veurem quines en són les conseqüències.
El president dels EUA assegura que Assad és un criminal de guerra. No és el que no deia en la campanya electoral contra Hillary Clinton. França i el Regne Unit han participat en l'atac per revestir-lo de front ampli. Se suposa que ha pesat la seva condició d'antigues potències colonitzadores. Mal assumpte perquè són els responsables de molts dels problemes actuals, van crear països i van inventar fronteres.
¿Per què els escandalitzen les víctimes de l'atac químic de Duma i no els cinc milions de refugiats que van fugir d'aquest horror i de molts altres? ¿Per què no diuen res de la tragèdia dels milers de refugiats oblidats a Grècia, dels morts del Mediterrani o dels refugiats tornats a Turquia després d'un pacte que les organitzacions de defensa dels drets humans titllen de vergonyant?
La indignació no salva vides
Els gasejats de Duma són víctimes d'una guerra civil que ha matat més 500.000 persones en set anys. No són diferents dels més de 3.400 morts que portem el 2018. El que ha passat és intolerable, però la nostra reacció els situa al mateix esglaó de la foto del nen Aylan Kurdi. Mou consciències, denuncia, però només fins que la indignació s'apaga. La indignació fora de context no deixa de ser un posat, no salva vides ni posa fi a una guerra.
El context és que set anys després a Síria només hi ha víctimes i botxins. Qualsevol solució política i militar és un problema. Ha sigut (i encara és) una guerra per delegació que en el seu final corre el risc de transformar-se en un polvorí regional. També hi ha perill que salti una espurna entre els EUA i Rússia. No sabem què vol Trump, un dia afirma que vol treure les seves tropes de Síria; un altre dia llança bombes. És difícil lidiar amb un paio que viu en una muntanya russa emocional, que anuncia atacs per Twitter amb un llenguatge infantil presumint davant de Putin: “Prepara't, els míssils arribaran, bonics, nous i intel·ligents”.
Marcar distàncies amb Obama
Fa un any, Trump va ordenar atacar la base aèria siriana de Shayrat, des de la qual es van enlairar els avions que van llançar gas sarín sobre Khan Shaykhun. Van caure 59 míssils Tomahawk. Sembla un excés perquè tenen un preu que oscil·la entre el mig milió i 1,5 milions de dòlars per unitat, segons el model. Trump ja tenia com a objectiu demostrar al món que ell no era Obama, que a l'agost del 2013 va ser incapaç de complir la seva amenaça. Obama es va trobar davant el problema que bombardejar Assad afavoria l'Estat Islàmic i Al-Qaida.
Rússia, l'Iran i el Líban juguen a l'equip d'Assad, per entendre'ns. Han sigut clau, juntament amb els kurds, en la derrota de l'EI i altres grups radicals. A l'equip contrari hi ha l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs i Egipte. També hi hauria Israel, al qual, de moment, li interessa passar desapercebut. Els uneix l'enemistat manifesta contra l'Iran. A aquest equip hi hauríem de sumar els EUA de Trump, que a més de ser amics de tots, els ven armes a l'engròs.
Notícies relacionadesÉs curiós que el primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu, arrossegui diversos casos de corrupció que podrien acabar amb la seva carrera política. L'enemic exterior és la seva cortina de fum. Però no és el mateix practicar el tir al blanc (al palestí) a la frontera de Gaza que iniciar una guerra al Líban i arriscar-se a un enfrontament directe amb Rússia a Síria.
Tots -Assad i Putin inclosos- estan jugant amb foc. Qualsevol espurna podria acabar en un desastre. Mentrestant, sota el tauler del Risk hi ha els civils que tant ens preocupen segons quina imatge. Exemples: un 85% dels menors sirians refugiats viuen en situació de pobresa. No és que no vagin a l'escola, és que amb prou feines mengen. En set anys de guerra, dos de cada tres nens han sigut testimonis d'una mort violenta. Els que van aconseguir escapar-se a través dels Balcans, sols o acompanyats, han topat amb l'Europa fortalesa. Del welcome hem passat als murs, als filats, a la xenofòbia. Si en aquesta guerra només queden víctimes i fills de puta, ¿en quin bàndol ens situem?
