ANÀLISI

La deliciosa excusa del Bernabéu

Oblidin Michael Oliver. Ens van donar bufetades a les dues galtes malgrat les nostres dues opcions, el Barça i aquesta espècie de franquícia seva anomenada Manchester City

3
Es llegeix en minuts
rozas42885893 graf1758  madrid  11 04 2018   el delantero del real madrid 180412002157

rozas42885893 graf1758 madrid 11 04 2018 el delantero del real madrid 180412002157 / Rodrigo Jimenez

És un àrbitre anglès i es diu Michael Oliver. El que va decidir al Bernabéu ens va agradar perquè va ser com una gran excusa. Ens encanta autoenganyar-nos; quan estem enfonsats en l’amargura  ¿per què hem de ser punyeterament racionals? Són coses de la nostra raça.

Quan no entenem o no volem entendre les raons d’una cosa fabriquem una excusa. Forma part de la nostra llei natural, de les regles no escrites tant de la nostra política com de la religió atea que de fet professem. Oliver per unes quantes hores és més culpable del nostre dolor que l’horteritat infinita de Cristiano Ronaldo, que els sospitosos tractes que ordeix Florentino i, per decomptat, que els errors que cometem. Com diuen els dolents del PP, s’ha de defensar «els nostres i el que és nostre», així, sense matisos.

Una missió difícil

El senyor Oliver té una missió difícil. Segur que a vegades l’encerta i a vegades s’equivoca, que hi ha ocasions en què és honrat i altres que no, i que té menys maldat militant que Mateu Lahoz. Deu ser bastant similar al paio que veiem cada matí al mirall a l’arreglar-nos la barba. Bon moment per donar-li la culpa de la nostra desgràcia, perquè enfonsats fins al coll no hi ha cap raó per prendre’ns la molèstia de ser escrupolosament racionals. Ens han donat un cop i Michael Oliver era el que passava per allà. Crec que no va ser penal, però el va xiular.

Estaven a punt d’eliminar el Madrid a la Champions i ho va impedir. Ens va privar del Consol Infinit pel que ens havia passat el dia anterior amb la Roma (així com per les derrotes quotidianes en tota mena de batalles que acumulem des que ens van parir). Volem justícia estricta  i ell va concedir al Madrid una amnistia més il·legal que el màster inexistent que tant ens alegra.

Un 0-3 al Bernabéu destrossant els somriures de la seva llotja era com un 155 just i merescut, però hi ha finals feliços que només passen a les pel·lis de Walt Disney. No obstant, ¿acaba aquí tot el que ha passat aquesta setmana?

¿Acaba aquí? I tornem a les preguntes de sempre: ¿existeix la sort, va ser sort, va ser un miracle, va ser un negoci? O a una qüestió dolorosa: ¿la sort, el miracle o el negoci beneficiaran sempre el nostre enemic? O a un altre tema bastant més transcendent : ¿hi ha una altra vida –diferent, justa– després d’aquesta? O el resum de totes les preguntes: ¿Per què la llei de la gravetat té tanta punteria que la pedra més pesant i amb més arestes sempre cau al nostre entrecuix?

Com comprendran, després d’haver plorat al voltant de l’excusa, deixarem per a un altre dia analitzar el perquè del que havia de ser el Gran Dimarts de Messi i Pep acabés sent un festival de decepcions en què van triomfar especialment la vista contractadora de Monchi al Roma i el desvergonyiment tàctic del Liverpool de Jurgen Klopp.

Perquè aquesta és la qüestió. Encara que tots sapiguem que el futbol és un joc en què sempre es pot perdre fent bé les coses, augmenten les probabilitats de derrota si vas sumant petites equivocacions a covardies conservadores i a errors psicològics acomodaticis. Oblidin-se de Michael Oliver.

Ens van pegar bufetades a les dues galtes malgrat que les nostres dues opcions, el Barça i aquesta espècie de franquícia seva anomenada Manchester City, siguin dos equips boníssims. Però van cometre errors (més Valverde que Guardiola) i ells hauran de treballar a fons per solucionar-los i per ajudar-nos a entendre’ls a nosaltres que vam veure els partits.

Notícies relacionades

 Valverde fa temps que consenteix que els seus jugadors combinin amb brillantor però sense buscar realment el gol si no el necessiten imperiosament. És un autèntic forat negre per al Barça ara que el futbol es disputa a altíssima intensitat. Davant el Roma va alinear un onze de contemporització com si cregués massa en el 4-1 afortunadíssim del partit d’anada.

Únicament va posar al camp homes idonis per atacar quan l’eliminatòria ja estava perduda, i fins i tot Messi va fer el que va poder però sense matar-se, com confiant que no acabaria passant res de dolent. Va costar car. Per culpa d’aquesta actitud, aquesta temporada acabarà amb un sensacional triomf a la Lliga que, per cert, al barcelonisme li semblarà un èxit insuficient perquè ha caigut sense cap grandesa a la Champions .