Un altre cop, poeta a Nova York

Des que les obres de Lorca van passar a ser de domini públic el 2016 (80 anys i un dia després de la seva mort), i desapareguda, per tant, la possibilitat de control, veto i tutela per part dels drethavents, han augmentat de manera molt notable els acostaments de molts creadors que rellegeixen l’obra des d’angles molt personals i, en ocasions, molt extrems. És el cas, per exemple, de la Yerma a Nova York, descontextualitzada de qualsevol essència que pogués remetre a Espanya, menys encara a Andalusia, i menys encara a cert temps passat.

Contràriament, en la proposta del director Simon Stone, Yerma és una dona d’èxit, directora d’un diari de tirada nacional, feliçment casada, que es mou en ambients liberals de classe mitjana alta al Londres actual (el muntatge es va estrenar prèviament allà) i que, vorejant la trentena, decideix que és moment de formar una família. Sorgeix llavors el conegut problema de la infertilitat. Yerma (anomenada Ella, en aquesta versió), decidida  a tenir un fill, farà «qualsevol cosa» per aconseguir-ho. I «qualsevol cosa» significa, en aquest muntatge, «el que sigui, sense límits».

Hi ha alguna cosa sense edat i sense temps en el desig biològic d’aquesta dona, una cosa que ens recorda que seguim sent simplement animals. Tancada entre parets de vidre, Yerma-Ella és, per a l’espectador, pur objecte de vivisecció, i la maliciosa xerrameca de les bugaderes de l’obra original es converteix aquí en bits d’informació navegant pel riu metomentodo .

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Nova York s’ha rendit davant aquesta relectura. Com es va rendir l’octubre de 1972 davant la 'Yerma' de Núria Espert i Víctor García, que –coses del destí– es va representar en el mateix teatre que la d’ara, amb semblants, si no idèntics, rebuda i commoció.

Lorca, poeta a Nova York, ha tornat a la seva «Babilònia trepidant i embogidora» com una estrella del rock: amb cues de dies a la porta del teatre i l’excitació de no perdre-se’l per res del món.