IDEES
L'illa d'Anderson
isladelosperros
El meu amor per Wes Anderson és incondicional, i després de veure Isla de perros, un expedient X en l’era de la badada i de les presses, sé que també serà per sempre. Adoro cada una de les seves pel·lícules, i em barallo amigablement (o això crec) amb qui intenta convèncer-me que «són boniques però estan buides». No obstant, conscient que és molt fàcil atacar un fan d’Anderson (bàsicament perquè el que a nosaltres ens agrada és just el que els seus detractors detesten), he après a mesurar l’entusiasme. He après a dosificar l’emoció quan escric sobre les seves pel·lícules. També a perdre-m’hi hores i hores a la recerca de tresors que justifiquin la meva passió. I, sobretot, he fet esforços per no saturar d’adjectius els meus textos (encara que cregui que Anderson és dels pocs autors que podem abordar des d’aquí sense sentir-nos culpables) i no quedar-me en aquesta descripció emocional.
No obstant, vaig veure fa uns dies Isla de perros, que s’estrena el 20 d’abrilIsla de perros, i vaig pensar: «Aquesta vegada ni puc ni vull mesurar l’entusiasme». No solament perquè em sembli una meravella com les altres, sinó perquè la seva existència el 2018 és gairebé un miracle. La nova pel·lícula de Wes Anderson desafia els temps i ens desafia a nosaltres. Des que vaig començar amb aquestes columnes, he escrit molt sobre la por que tinc que els canvis –brutals i vertiginosos– en la forma de fer i consumir cine arrasin algunes veus, algunes històries, alguns espectadors. M’obsessiona que la urgència i el desconcert facin anar moltes coses en orris.
La pel·lícula d’Anderson és una illa enmig d’aquest mar fascinant però encrespat. És una obra a contracorrent, on el temps es desplega i s’atura. Una obra pensada i feta sense presses, plena de detalls i secrets. És una obra atípica i immensa amb què el cine sembla dir-nos que no ens amoïnem tant per ell, que cada vegada que ho necessiti s’aturarà a agafar aire.
