Buffon rellisca

Una llegenda. Així presentava el periodista de beIN Rodrigo Fáez Gianluigi Buffon després que la Juve quedés eliminada al Bernabeu i abans de preguntar-li pel seu estat d’ànim. El campió del món del 2006, el millor sota els pals durant anys, l’etern «gentleman» italià, el col·leccionista de títols i premis marxarà del futbol sense haver aconseguit ser campió de la Champions i tacant una imatge impecable. És el seu segon gran drama de la temporada, després de no haver pogut classificar Itàlia per al Mundial de Rússia.

A Buffon se li trencava la veu responent, a punt de posar-se a plorar com aquella nit de repesca al novembre en què Itàlia no va saber fer-li un gol a Suècia. «No crec que sigui un just final. Si un té el cinisme de xiular al 93, després d’un partit així, una desena part de penal, que és el que era, una desena part, digues que ets un animal, perquè no pots ser un home, no tens la sensibilitat ni l’emotivitat per entendre determinades situacions del joc i quant sacrifici hi ha darrere. I a sobre tens el valor d’ensenyar-me vermella per les protestes. Això significa que l’àrbitre estava completament fora del partit».

A Sky Italia escoltava des del plató les paraules del seu excompany l’home que una vegada va fer posar dret el Bernabeu, Alessandro del Piero. La seva cara apareixia incòmoda davant les paraules del porter. «Em costa entendre que Gianluigi parli de l’àrbitre, i tampoc entenc que es refereixi al partit d’anada. En futbol s’ha d’analitzar el moment, per dolent que sigui, i així és el futbol». En la seva versió per a Itàlia, Buffon es lamentava que en l’anada l’àrbitre no havia xiulat un penal a la Juve al 95 i no obstant el col·legiat anglès sí que  ho havia fet al 93 al Madrid.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Gianluigi sap que els penals són o no són, que el minut de partit no canvia l’acció i molt menys el judici sobre ella, ni s’ha de xiular per compensar errors. Ho sap. Per això, després de queixar-se tan amargament va tornar per un instant a ser Buffon –«li he dit a Ramos que havien passat justament i els he felicitat»– i va tornar al fang titllant de «sicari» Oliver –«si no tens la personalitat per xiular partits com aquests és millor que et quedis a casa o a la grada amb la teva dona i els teus fills, menjant patates fregides»– i va acabar amb una emotiva abraçada amb el seu botxí Cristiano.

S’havia trencat en un instant la màgia de tota una carrera. Buffon va abandonar el pedestal i va passar a ser de carn i ossos. Com quan el glamur de Zidane es va estampar al front de Materazzi la nit del seu comiat. La derrota té mala cara, especialment quan ja no hi ha temps per a la revenja. Ciao Gigi.