Poder per defecte dels jutges

Quan la política es judicialitza, la justícia es polititza, es diu amb freqüència i gairebé sempre amb encert. També s’afirma que si la política es parapeta darrere de les togues per eludir el cost polític –electoral, almenys– de prendre decisions d’excepcional transcendència, es dona peu al govern dels jutges. Se sosté així mateix que a l’absentar-se la política i imposar-se els procediments judicials, s’investeix els jutges d’un poder que no els correspon. I així es podria seguir fins a concloure que la preeminència del poder dels jutges sobre els altres poders de l’Estat porta inexorablement a una adulteració o un falsejament de la divisió de poders a la qual s’acullen tots els estats democràtics.

L’expressió govern dels jutges va ser encunyada despectivament a França a principis del segle XIX per referir-se a la intromissió d’aquests en la interpretació de la llei escrita. Mentre als Estats Units el jutge John Marshall, president del Tribunal Suprem durant 34 anys (1801-1835), atribuïa a la cort que presidia el control constitucional de les lleis que aprovava el Congrés, i aquesta va semblar una funció necessària, no una intromissió, fins ben entrat el segle XX es va mantenir la discussió sobre fins a quin punt els jutges havien de mantenir un cert grau d’autonomia en la interpre-tació de les lleis aprovades pel Parlament, al si d’un sistema de contrapès de poders o, en sentit contrari, fins on convenia limitar la seva capacitat interpretativa, subordinats als òrgans polítics representatius.

Aquest debat acadèmic i pràctic té poc a veure amb l’apel·lació que es fa ara en relació amb la peripècia judicial que afecta els líders del procés independentista a Catalunya. Perquè aquesta situació és conseqüència directa de la que la va precedir: remetre als tribunals el que en puritat s’havia d’haver negociat en instàncies polítiques capacitades per modificar la llei –inclosa la Constitució– si era aquesta un obstacle insalvable per donar a la crisi una solució acceptable per a les dues parts. 

Potser mai s’hagués arribat a parlar d’un presumpte govern dels jutges si s’hagués renunciat a sacralitzar la llei i s’hagués optat per reformar-la (una operació complexa, farragosa, incòmoda, políticament costosa, però necessària).

L’espectacle en curs –en què s’inclouen les presons preventives, les manifestacions al carrer, les fugides a l’estranger, les euroordres i TV-3 a tota màquina– té poc de guaridor i molt de desassossegant. Es compleix la llei, es diu, però ningú té resposta per al que cons-titueix la gran pregunta: ¿en què pot acabar tot això? ¿Han de ser els jutges els que tinguin l’última paraula en un conflicte que divideix l’opinió pública –a Catalunya, però també a la resta d’Espanya– i ha fet vessar el got de les emocions? ¿Que potser l’únic futur possible és institucionalitzar la crisi?

A la Itàlia de 1992 també es va parlar del govern dels jutges quan l’operació Mans Netes va fer saltar pels aires el sistema de partits que s’havia consolidat en els anys de la postguerra. Amb la pretensió de sanejar l’Estat, els tribunals van anar a la recerca i captura dels polítics que havien corromput les institucions –Bettino Craxi, el més famós– i van gestionar un sistema batejat com a Tangentopoli (de tangent, suborn en italià). 

Va semblar al principi que al ventilar els salons del poder, els jutges tornaven la dignitat a l’Estat, però dos anys després va guanyar les eleccions Silvio Berlusconi, compendi de tota classe de corrupteles, abusos i conflictes d’interessos. L’esquerra decent va lliscar per un pendent que sembla no tenir fi, la dreta dispersada es va unir en diferents formes de populisme tonant i la resta busca avui refugi en els gags de Beppe Grillo.

 

Res diferent de la política val per fer política, ni a Itàlia ni aquí. Parafrasejant el baró de Montesquieu, Gregorio Peces-Barba va escriure que «els jutges són una boca que crea dret i que controla els restants poders». «Però el seu poder està poc controlat –va afegir– i fins i tot sorgeixen àmbits nous de reflexió doctrinal per legitimar-lo i justificar-lo». 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Un poder reforçat ara per defecte –la instrucció del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena– a causa de la deserció dels polítics, personats al jutjat de guàrdia o als gabinets de propaganda ad hoc, tan abundants i variats com són –ràdios, diaris, tertúlies monocolors–, connectats al telèfon de la fiscalia o sotmesos a les consignes dels fugissers gurus del procés, obligats a esperar tots ells que la justícia emeti veredicte algun dia. ¡Quin desastre!