ANÀLISI

Els morts són el menys important

Si darrere d'un atac dels EUA al règim sirià hi hagués un pla que permetés entreveure un horitzó, benvingut seria, però res fa pensar que hi sigui

5
Es llegeix en minuts
FILE - In this file photo taken on Friday, July 7, 2017, U.S. President Donald Trump, right, meets with Russian President Vladimir Putin at the G-20 Summit in Hamburg, Germany. The Kremlin said Trump called Putin to congratulate him on re-election, and White House press secretary Sarah Huckabee Sanders confirmed that Trump spoke with Putin Tuesday March 20, 2018. (AP Photo/Evan Vucci)

FILE - In this file photo taken on Friday, July 7, 2017, U.S. President Donald Trump, right, meets with Russian President Vladimir Putin at the G-20 Summit in Hamburg, Germany. The Kremlin said Trump called Putin to congratulate him on re-election, and White House press secretary Sarah Huckabee Sanders confirmed that Trump spoke with Putin Tuesday March 20, 2018. (AP Photo/Evan Vucci) / Evan Vucci (AP)

Síria s’ha convertit en el millor exemple del que s’ha anomenat «guerra per delegació» o proxy war, en anglès. O sigui, que els diferents actors implicats busquen resoldre les seves diferències, o guanyar poder, en territori d’altres, sense que el seu es vegi directament afectat. Per això en el conflicte sirià hi intervenen tots aquells que aspiren a tenir alguna cosa a dir en el tauler del Pròxim Orient  –Turquia, l’Iran, l’Aràbia Saudita, els Estats Units, Rússia…– sense que cap estigui realment interessat a posar-hi fi.

Per això cal prendre’s seriosament la incontinència tuitera del president nord-americà, encara que, una vegada més, semblés que jugava a despistar. Per un costat, va amenaçar de llançar uns quants «bonics, nous i intel·ligents» míssils com a resposta al nou atac amb armes químiques atribuït al règim sirià. Per un altre, ho va anunciar a tot el globus, no se sap si per donar-se importància, per donar temps al mateix Baixar al-Assad per preparar-se o per jugar el següent capítol en la recent història de desavinences i amor no correspost amb Rússia. És per això que, després del seu missatge amenaçador, va estendre la mà als russos i els va oferir parar l’actual carrera armamentística.

Un risc considerable en una situació d’aquest tipus són els danys col·laterals que interessos russos o iranians puguin patir davant un suposat atac a gran escala, i, és clar, la possible reacció d’aquests. Rússia ja ha declarat rotundament que està disposada a interceptar, rastrejar i enderrocar qualsevol artefacte llançat sobre Síria.

¿Això seria un acte de guerra per part dels Estats Units? En teoria, el president nord-americà no podria ordenar-ho sense l’aprovació del Congrés. A la pràctica, Donald Trump no s’ha mostrat gaire disposat a seguir les regles –la justificació legal que va donar la Casa Blanca l’any passat quan va atacar una base siriana era més que qüestionable–, però compta amb la complaença d’un Partit Republicà que, de moment, el deixa fer.

En un dirigent que domina l’espectacle com ningú, tot això podria ser també una maniobra de distracció davant els avanços de la investigació del fiscal especial Robert Mueller, encarregat de la famosa trama russa. No oblidem que dimarts passat l’FBI va registrar l’oficina de l’advocat personal de Trump buscant-hi noves proves.

Però mentre els líders esgrimeixen la seva millor retòrica bèl·lica, el menys important són els morts. La notícia de l’assassinat de desenes de persones, molts nens entre elles, ja ni tan sols escandalitza l’opinió pública global. Ningú es mobilitza per la innominable xifra de morts, pels milions de desplaçats que ha causat el conflicte.

I si darrere d’un atac americà al règim hi hagués un pla que permetés entreveure un horitzó, benvingut seria. Res fa pensar, no obstant, que hi sigui. Té pinta de ser un exercici més per mostrar múscul, sense pensar que les conseqüències, siguin quines siguin, les pagaran segur els mateixos de sempre: la maltractada i exhausta població siriana.   HSíria s’ha convertit en el millor exemple del que s’ha anomenat «guerra per delegació» o proxy war, en anglès. O sigui, que els diferents actors implicats busquen resoldre les seves diferències, o guanyar poder, en territori d’altres, sense que el seu es vegi directament afectat. Per això en el conflicte sirià hi intervenen tots aquells que aspiren a tenir alguna cosa a dir en el tauler del Pròxim Orient  –Turquia, l’Iran, l’Aràbia Saudita, els Estats Units, Rússia…– sense que cap estigui realment interessat a posar-hi fi.

Per això cal prendre’s seriosament la incontinència tuitera del president nord-americà, encara que, una vegada més, semblés que jugava a despistar. Per un costat, va amenaçar de llançar uns quants «bonics, nous i intel·ligents» míssils com a resposta al nou atac amb armes químiques atribuït al règim sirià. Per un altre, ho va anunciar a tot el globus, no se sap si per donar-se importància, per donar temps al mateix Baixar al-Assad per preparar-se o per jugar el següent capítol en la recent història de desavinences i amor no correspost amb Rússia. És per això que, després del seu missatge amenaçador, va estendre la mà als russos i els va oferir parar l’actual carrera armamentística.

Un risc considerable en una situació d’aquest tipus són els danys col·laterals que interessos russos o iranians puguin patir davant un suposat atac a gran escala, i, és clar, la possible reacció d’aquests. Rússia ja ha declarat rotundament que està disposada a interceptar, rastrejar i enderrocar qualsevol artefacte llançat sobre Síria.

¿Això seria un acte de guerra per part dels Estats Units? En teoria, el president nord-americà no podria ordenar-ho sense l’aprovació del Congrés. A la pràctica, Donald Trump no s’ha mostrat gaire disposat a seguir les regles –la justificació legal que va donar la Casa Blanca l’any passat quan va atacar una base siriana era més que qüestionable–, però compta amb la complaença d’un Partit Republicà que, de moment, el deixa fer.

En un dirigent que domina l’espectacle com ningú, tot això podria ser també una maniobra de distracció davant els avanços de la investigació del fiscal especial Robert Mueller, encarregat de la famosa trama russa. No oblidem que dimarts passat l’FBI va registrar l’oficina de l’advocat personal de Trump buscant-hi noves proves.

Notícies relacionades

Però mentre els líders esgrimeixen la seva millor retòrica bèl·lica, el menys important són els morts. La notícia de l’assassinat de desenes de persones, molts nens entre elles, ja ni tan sols escandalitza l’opinió pública global. Ningú es mobilitza per la innominable xifra de morts, pels milions de desplaçats que ha causat el conflicte.

I si darrere d’un atac americà al règim hi hagués un pla que permetés entreveure un horitzó, benvingut seria. Res fa pensar, no obstant, que hi sigui. Té pinta de ser un exercici més per mostrar múscul, sense pensar que les conseqüències, siguin quines siguin, les pagaran segur els mateixos de sempre: la maltractada i exhausta població siriana.