Al contraatac

Iglesias guanya

Quan li van preguntar a Pablo Iglesias per l'embaràs de la seva companya, va dir que havien decidit el primer cognom per sorteig... No es corregeixen milers d'anys d'ordre patrilineal tirant una moneda a l'aire

2
Es llegeix en minuts

Quan finalment vaig obtenir la nacionalitat espanyola l’any 2007, després d’una odissea burocràtica, em va fer molta il·lusió veure el cognom de la meva mare imprès en el DNI. Al Marroc no existeix el segon cognom, tot i que les dones no perden el seu en casar-se com passa encara a dia d’avui en països que presumeixen de ser molt avançats. Aquest és un d’aquells costums simbòlicament degradants per a la dona que en canvi segueixen vigent en llocs on impera la igualtat legal. 

¿Per què una dona tria renunciar a una part de la seva identitat ni que sigui de nom? No parlem d’analfabetes, precisament, hi ha figures de la talla de Hilary Rodham Clinton que es presenten davant del món vestides amb el llinatge del marit. El prestigi, la tradició, no ho sé, però de sempre que m’ha fet mal als ulls detectar aquesta claudicació voluntària. Aquí aquest costum no existeix però fa uns quants anys, quan atenia persones estrangeres que havien de renovar el permís de residència, em va sobtar que en els documents d’aquelles dones reagrupades es comencés a posar el cognom del marit. 

Es tractava de deixar constància de la persona de qui depenia tota la família que havia estat portada, però tot i això veure escrit el cognom del marit al costat del de la dona grinyolava molt. Al seu país d’origen, tot i ser fortament patriarcal, almenys en els documents que l’identificaven no apareixia el marit. El més estrany era que una llei d’estrangeria aprovada amb un govern socialista imposés una marca de desigualtat com aquella. En fi, que per mi, que des de petita emplenava els formularis també amb el cognom de la mare tot i que no hi tenia dret, va ser un descans veure finalment reflectit en un document la seva dedicació i sacrifici. 

Notícies relacionades

Fa sis anys, quan va néixer la nostra filla petita, vam decidir que portaria el meu cognom. Després d’un embaràs de sis mesos, un part de 16 hores i els dos de lactància que seguirien, el pare de la criatura va creure que era de justícia que la nena es digués com jo tot i que ell participa activament en la seva educació i cura. En aquella època (¡fa sis anys!) als formularis del registre civil del fet de posar el cognom de la mare encara en deien anteposar, no posar sinó anteposar

Dissabte, Pablo Iglesias era entrevistat a La Sexta i quan li van preguntar per l’embaràs de la seva companya va dir que havien decidit el primer cognom  per sorteig. M’imagino els seus fills d’aquí uns anys preguntant, si han estat adequadament educats en el feminisme, per quina raó havien optat per un costum tan heteropartriarcal com aquell. I Iglesias arronsaria les espatlles d’aquella manera que li és tan característica i diria: «Fills meus, la sort ho ha decidit, però la vostra mare us va posar el nom, ¡als dos!». I si realment s’han educat en la igualtat li contestaran que no es corregeixen milers d’anys de patrilinealitat tirant una moneda a l’aire.