Fons contra la violència masclista

Fa poc més de sis mesos que es va aprovar el pacte d’Estat contra la violència masclista, una declaració d’intencions que havia de ser efectiva i urgent (amb mesures concretes) no només contra la plaga dels crims sexuals i els assassinats en l’entorn domèstic, sinó contra totes aquelles actituds que incideixen en la desprotecció de les víctimes i del seu entorn, des de l’ampliació del concepte de violència (no només en un àmbit familiar) fins a la consideració dels menors com un dels col·lectius més amenaçats. Es va aprovar al Congrés (amb l’actitud contrària de Podem, que entreveia esquerdes en el pacte, entre elles la dotació econòmica) i després va tenir la preceptiva ratificació per part d’ajuntaments i autonomies. 

    

Una de les peces clau era la consignació de 1.000 milions d’euros de pressupost en cinc anys, a un ritme de 200 per exercici. Mesos després, i més enllà de la «creació de grups de treball», en paraules de la ministra Dolors Montserrat, el Govern del Partit Popular no ha mogut ni un dit, amb l’excusa de la falta d’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE). No ha garantit tampoc, com havia promès la ministra, un decret de modificació extraordinària en el primer trimestre de l’any, per fer front –en cas de falta d’acord pressupostari– a les necessitats urgents del pacte. Per si no fos prou, en el projecte presentat tan sols es preveuen 80 milions per al 2018. De la resta, fins a 200, hauran de fer-se’n càrrec autonomies i municipis. Encara que hi hagi un increment de finançament, és evident que els ens locals i regionals hauran de prioritzar inversions, cosa que va en detriment de la unitat estratègica del pacte. A més, als Pressupostos de l’Estat no es calcula ni un sol euro per a educació, un dels pilars fonamentals per lluitar contra una tragèdia que ja ha causat la seva desena víctima des de començament d’any: una dona de Blanes, assassinada a mans del seu marit, davant dels seus tres fills. 

    

A aquestes altures sembla difícil que al llarg del 2018 puguin fer-se realitat les mesures previstes al setembre. Sense calendari previst, amb la referida demora econòmica, i amb un cert aire de deixadesa governamental, l’històric acord corre el perill de ser paper mullat. Una circumstància que la nostra societat no es pot permetre de cap de les maneres.