L'amenaça

Fa uns mesos, un antic directiu de Facebook, l’exvicepresident Chamath Palihapitiya, advertia que la xarxa social «és una amenaça per a la salut publica i la democràcia». L’escàndol de Cambridge Analytica ha demostrat que aquelles prediccions (o més que això: far per a navegants) eren certes i comprovables i que, efectivament, estem en mans de qui vol (i pot) fer servir les nostres dèries, les nostres pors, els entusiasmes i les febleses, com una arma política. L’estratègia de Facebook –o de qui s’aprofita de les escletxes en la privacitat del sistema– és un procediment recursiu: si apliquem la mateixa regla, allò que volem es pot repetir tantes vegades com calgui.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La confirmació de la recurrència es dona, per exemple, quan hem provat de llogar un apartament, posem per cas, a París. Des d’aleshores, la pluja d’apartaments parisencs és insistent, obsessiva, perquè l’algoritme (o el que sigui) pensa que hi hem de tornar. O si hem comprat un raspall de dents per internet, o un llibre, o una crema per després de l’afaitat. 

De la mateixa manera, aquest espai que un dia vam visitar –el de les idees que expressem amb tanta ingenuïtat– es referma en la comoditat de les idees que ens satisfan. No es tracta tant d’inventar notícies com d’accedir a les que reblen el clau. Si són falses o no, tant és. Ens reafirmen, ens consoliden. S’acaba la discrepància, emergeix l’amenaça de la veritat que pensem posseir.