IDEES

La bohèmia regulada

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp16164775 barcelona  barcelon s    05 06 2011       sociedad  cuestion180408172543

zentauroepp16164775 barcelona barcelon s 05 06 2011 sociedad cuestion180408172543 / DANNY CAMINAL

Un bohemi organitzat és una contradicció amb potes. Però els bohemis d’ara no són com els d’abans, aquells versos lliures la vida dels quals era un salt permanent sense xarxa, que no exigien res a la societat i només confiaven en el seu propi talent per triomfar o, almenys, menjar una mica de tant en tant. Aquest era el meu concepte del músic de carrer, un tipus que, sense demanar permís, es plantava en una cantonada o en un passadís del metro, treia la guitarra i passava la gorra, sempre atent a la possible aparició de les forces de l’ordre per poder sortir corrents i esquivar-los.

    

Un concepte equivocat o desfasat, com dedueixo després de llegir en aquest diari que existeix a Barcelona una Associació de Músics de Carrer i que a ella recorre el nostre ajuntament per repartir-los per 38 punts del metro. De fet, fa uns dies va tenir lloc un examen per elegir els 30 afortunats que podran regalar les nostres oïdes aquest any: en aquesta ciutat es regula fins i tot la mendicitat musical, la qual cosa em recorda que ja es va intentar posar ordre a les estàtues humanes de la Rambla.   

    

Aquest furor regulador s’aplica on no toca. Ser estàtua humana o folk singer subterrani no em sembla que pugui ser un objectiu vital. Es fa per sortir del pas i anar tirant, a l’espera d’alguna cosa millor. Quan et contracta el Cirque du Soleil o topes amb cercatalents al passadís del metro, deixes de ser artista de carrer i et dediques a prosperar, signifiqui això el que signifiqui. La mera existència d’Amuc BCN sona una mica absurda, ja que sembla aspirar a organitzar un món que és per definició desorganitzat. Voler viure al teu aire i, al mateix temps, dependre de l’ajuntament resulta una mica hipòcrita. Donar la llauna al metro no hauria d’estar prohibit, però tampoc hauria de ser encoratjat pel poder; el seu fort és ser una activitat alegal que es tolera si la cosa no es desmanda fins al punt que acabis topant amb un músic de carrer cada 10 metres (pensem en els aterridors gaiters d’Edimburg).

Notícies relacionades

    

¿Quant faltarà perquè els permisos s’estenguin a l’interior dels vagons i els músics subterranis t’atrapin quan creguis que t’acabes de desempallegar d’ells? Ja tremolo. 

Temes:

Metro Música