Endevina qui ve a la convenció

Sevilla havia de ser una professió de fe en el marianisme, amb les seves espelmes i encens per al líder i l’himne popular en la versió Feria de abril remix. Però ha acabat sent una d’aquelles festes sorpresa plena de convidats tan inesperats com incòmodes, on l’amfitrió es passa la vetllada donant excuses i demanant perdó mentre tothom només espera el moment de tocar el dos de la manera més discreta possible. La festa era per a Rajoy però va acabar sent dels molts polissons que s’hi van ­colar.

    

Ningú s’hi va colar tan sense manies com Cristina Cifuentes, la verdadera estrella de la mort de la convenció que havia de rellançar el Partit Popular i va acabar llançada de cap al Guadalquivir. La presidenta dels mil màsters podia haver-se posat malalta, com quan li convenia a ella per Setmana Santa. Estalviar-li a Mariano Rajoy el trago d’haver de donar-li en públic la seva famosa i mortal abraçada mariana: ni una mala paraula ni una bon acció mentre et va matant lentament. Però va preferir buscar la foto amb Rajoy que fins ara sempre havia evitat quan hi havia problemes al PP.

    

No hi ha res més incòmode en política que tenir al teu costat algú que està mort però encara no ho sap o no ho admet. Només han de mirar les cares de tots els que no han pogut evitar estar a prop de Cifuentes a Sevilla. És molt curiós el que passa entre els populars. Tots tenen sempre alguna que dir i tots l’assenyalen quan les coses van malament per al partit, però corren a fer-se la foto amb Rajoy quan les coses els van malament a ells; si no em creuen, preguntin-li a Núñez Feijóo.

    

Amb Cifuentes també es va colar Ciutadans a la festa de Rajoy. El seu ultimàtum límit 48 hores li ha donat a Rajoy l’oportunitat de demostrar una vegada més que al PP estan amb els seus fins al final, mentre acaben de forçar-la perquè dimiteixi pel bé del partit. Encara que si al PP estan aguantat Cifuentes per forçar Ciutadans a retratar-se en una moció de censura amb Podem i després poder acusar-los de radicals, haurien de pensar dues vegades si realment els convé una guerra de desgast on al final perden la batalla i la presidència de la comunitat.

    

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Però cap convidat tan incòmode com Carles Puigdemont, connectant en viu i en directe des de Berlín. Rajoy i el PP havien muntat la seva convenció per a explicar-nos que bé que anava la recuperació gràcies a la prudència i estabilitat mariana, les bones notícies que tenien per a pensionistes o funcionaris i que malament que aniria tot si donàvem el govern als oportunistes de Ciutadans, als inestables del PSOE o als radicals de Podem. Però allà estava una altra vegada el fugitiu, arruïnant-ho tot com en la pel·lícula.

I encara queda la ressaca

Amb l’estratègia de forçar una sortida política per la via penal ferida de mort per la justícia alemanya, a l’independentisme se li aclareix el camí i a Moncloa se li complica veure aixecat el 155 i aprovats els Pressupostos. I encara queda per passar el pitjor de les festes quan surten malament: la ressaca.