El cos enterrat

Odio aquest panxot, em va dir. I amb les dues mans s’agafava aquell tros de carn que li envoltava la cintura, dens, feixuc. Volia mostrar-me la dimensió de la seva particular tragèdia, però en l’abaltiment d’aquell sospir queixós hi havia molt més que un anhel estètic o el desig de canviar la seva aparença física. Fet i fet ella venia d’un país on les dones grasses encara eren elogiades, un país que feia poc que havia deixat enrere la misèria i la dificultat d’accedir als aliments més bàsics tot i que la vigència del cànon de bellesa adipós i cel·lulític convivia amb la incipient preocupació de les més jovenetes per aconseguir una figura més estilitzada.

Les noies més formades de la família, que havien anat a la universitat i estudiat, entre altres coses, els fonaments de la dietètica i els pilars de la bona salut, havien començat a parlar d’hidrats i proteïnes, greixos i calories, totes paraules estrangeres que a la dona de qui parlo li eren completament incomprensibles. A ella li costava entendre tot aquell llenguatge i encara no feia prou temps que vivia en terres occidentals per haver-se amarat de la cultura de control del cos que hi impera, però de sobte em va dir allò: “odio aquest panxot”. 

Jo que en coneixia les circumstàncies vitals volia interpretar que darrere aquelles paraules hi havia un lament més profund. L’havia vista de joveneta, al seu casament amb un cosí, una història com tantes altres. En recordo els ulls, esporuguits i el rostre soterrat per unes quantes capes de maquillatge que la vestidora de núvies li havia escampat per la cara. En veure-la sortir del cotxe per posar els peus a la casa dels sogres, la nova llar, coneguda perquè ells eren família, em va semblar que tot li pesava, el vestit blanc carregat de tuls i pedreria, les potingues a la pell, la henna vermella fins als canells, el recollit complicat dels cabells, que tothom li demanés de somriure davant les càmeres que la fotografiaven a tothora.

Una vida pesada

Sí, aquell dia estava més espantada que cap altra cosa però no s'hauria imaginat mai que, uns quants anys després, la seva vida seria tan feixuga com la panxa de la qual es queixava. Era cert que havia anat criant carn, primer amb els embarassos però ara els nens eren grans i ella s’anava eixamplant i eixamplant cada cop més. S’havia convertit en una massa amorfa. Moltes amigues seves, veïnes i conegudes amb el mateix origen, una biografia similar, també havien començat a engreixar-se sense parar. Unes deien que si eren els anticonceptius, les altres que el malestar de la vida en general. La metgessa de l’ambulatori deia que el problema era la dieta a base de farines refinades, "a vosaltres el dolç us agrada molt i això tard o d’hora us portarà greus problemes de salut". Les noies joves els retreien la falta d’exercici i encara que van muntar un grupet que sortia cada tarda a caminar després de deixar els nens a l’escola, el cert és que les seves carns ufanoses, en altre temps motiu d’orgull, no es deixaven domesticar i tremolaven sota les teles que les cobrien.

Ella es queixava del greix que l’anava soterrant però en realitat era la vida sencera que l’anava enfonsant a poc a poc. L’ànima als peus li havia caigut poc després del casament, no va trigar gaire a adonar-se que aquell cosí, fill dels oncles estimats, tenia un tarannà infantil i poc que s’hi podria entendre a cap nivell. Li dirien que era afortunada perquè era de bon caràcter i no li pegava ni li cridava però si n’haguessin vist la cara de babau i la poca comprensió que tenia dels fets més simples de la vida, no l’haurien envejada tant.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

¿Com t’ho fas per dormir cada nit amb algú a qui no li trobes ni una sola virtut? ¿Com se suporta la intimitat física amb algú amb qui no es pot compartir cap altra intimitat? Explicar-te coses, dir-te paraules agradables com canten les cançons d’amor, que t’afalaguin o et mirin amb una mica d’interès. ¿Com no sentir-te violada cada nit quan se’t posa al damunt de manera mecànica i del teu desig no sembla que en tingui cap coneixement? Però en la seva llengua no existeix la paraula violació, només el concepte d’estar “espatllada” que, per descomptat, es refereix a l’estat en què queda una dona després d’haver-la patit i no fa mai referència al violador.

Violador tampoc existeix en la seva parlaViolador. Menys encara si es tracta del marit i forma part de les teves obligacions deixar que gaudeixi del teu cos. En aquestes condicions, ¿qui no s’endinsaria fins a les profunditats d’un acordió de carns que es van replegant sobre elles mateixes i que, com diu Roxane Gay a Hambre, serveixen per construir una defensa contra el món? La queixa d’aquella dona no era estètica, era un crit de socors des de la fortalesa en la qual havia convertit el seu cos subversiu, un cos que semblava haver-se-la empassada.