Anar al contingut

L'evolució del consum

Canvis generacionals

Canvis generacionals

Josep Oliver Alonso

Els menors de 40 anys pràcticament no s'han beneficiat de la recuperació econòmica

No sé si estan al cas dels canvis en el car-sharing (ús compartit d’automòbil). Sembla una opció de consum marginal, però grans corporacions, del petroli i del motor, estan invertint en aquesta nova veta de consum. Sumin a això la que promouen les empreses substitutes de taxis, la d’aquelles que lloguen motos per hores, les societats que proposen substituir-nos en la compra per a la seva posterior entrega a domicili o les noves ofertes de turisme. Són canvis vinculats a les noves tecnologies que, en principi, no haurien d’alterar els patrons ni el nivell del consum. Però, ¿podria ser que apuntessin a transformacions més estructurals? Crec que, en efecte, la proliferació d’aquestes noves ofertes suggereix un canvi substancial en el comportament dels consumidors i, en particular, del dels més joves.

TRADICIONALMENT, els economistes han considerat com a factors determinants del consum, juntament amb la demografia, les modificacions en la renda familiar disponible, en les expectatives futures de renda i en la dinàmica de la riquesa neta (actius menys passius de tot tipus). Aquests factors han donat compte de l’evolució del consum en les societats occidentals des, d’almenys, els anys 50 i 60 del segle passat. I és analitzant la seva dinàmica per a les generacions més joves el que suggereix que, darrere els canvis aparentment vinculats a la tecnologia, subjauen transformacions de més calat.

En relació amb aquests factors, ¿com perceben el futur els menors de 40 anys? Començant amb la renda disponible, aquest col·lectiu s’està veient més afectat tant pel menor avanç de la seva ocupació com per l’augment de la temporalitat: de l’increment d’1,8 milions de nous llocs de treball generats a Espanya entre finals del 2013 i del 2017, els menors de 40 anys pràcticament no se n’han beneficiat. Això reflecteix, encara que sigui parcialment, l’enfonsament d’aquesta població en el període de la recuperació (-1,3 milions). A més, el gruix de la nova contractació dels més joves és temporal, fet que ajuda a entendre, juntament amb la devaluació interna de la crisi, el baix nivell salarial i el seu contingut augment. Respecte de les seves expectatives de renda futura, ¿què volen que els digui? Salaris reduïts, elevat nivell d’atur, inseguretat laboral i problemes en pensions no els poden suggerir res de positiu sobre el seu ingrés al llarg de la seva vida. Afegeixin a això la seva pràctica exclusió del mercat immobiliari i, per tant, la incapacitat d’augmentar la seva riquesa per l’avanç dels preus de la vivenda.

Finalment, des del punt de vista demogràfic, aquesta és una generació que, simplement, col·lapsa: segons les últimes previsions de l’INE, el col·lectiu de 25 a 39 anys passarà dels 9,5 milions del 2016 als 7,4 milions del 2026, una insòlita contracció del 23%, a comparar amb l’augment del 5% d’aquells de 40 a 66 anys (de 17,6 a 18,6 milions). En suma, reduït creixement de la renda, complicades expectatives de millora del seu ingrés al llarg del cicle vital, escàs patrimoni i caiguda demogràfica defineixen el terreny en què opera, i operarà, el consum de les cohorts avui més joves.

¿Aquest és un procés estrictament nostre? En absolut. Al Japó, per exemple, es comença a estendre un comportament, entre els més joves, que accentua l’estalvi i la frugalitat. I a Gran Bretanya ja fa més d’una dècada que es parla de la ruptura del contracte intergeneracional, segons el qual l’esforç individual dels joves acabava tenint la seva recompensa en millors llocs de treball i ascensos en l’escala de la propietat immobiliària, tal com va poder fer la generació dels seus pares.

POTSER tot és  un miratge. Potser els canvis que percebem no alteraran, finalment, el funcionament de les nostres economies. Però una creixent inseguretat laboral, salaris més baixos, dificultats insuperables per construir un patrimoni, més desigualtat i menor població dibuixen un panorama de modificacions substancials per al consum futur d’aquestes cohorts. Tenint en compte l’enorme pes del consum privat en la dinàmica econòmica, aquests canvis en els patrons de consum de les joves generacions apunten a un creixent risc en el mitjà termini: menys consum significa, simplement, menys creixement econòmic. Per això, potser les polítiques públiques de redistribució de l’ingrés, i que afavoreixin la millor distribució de la riquesa, haurien de tornar al centre de l’acció pública. No per justícia redistributiva, sinó per pur egoisme.