C. Cifuentes, una polèmica estèril

Per als que esperaven que l’Assemblea de Madrid imposaria Cifuentes i que tot s’aclariria, una crida al realisme. Des d’un sa pessimisme, segons paraules de Bobbio,  a les quals em sumo, que sempre hi ha una esperança, almenys en el periodisme honest. Hores abans, el president del Govern, no de cap república extravagant, havia advertit que, bé, que no esperava res d’una polèmica estèril. Rajoy, amb una semblança onomàstica extraordinària amb l’encara buscat per tota la intel·ligència espanyola M. Rajoy, té raons per pensar que res del que havia de passar l’endemà serviria per a res. Ell mateix va comparèixer davant el Congrés dels Diputats, per la seva corrupció, i la polèmica sobre la seva persona, i subratllo això de sobre, segueix sent encara, per ell, un debat estèril. 

Ja fa uns mesos, potser tants per haver-ne de dir anys, vaig afirmar en alguna ocasió que el problema de l’Estat colonitzat per la dreta espanyola era, sobretot, de corrupció estructural o institucional. No cal dir que la premsa simfònica no hi va estar d’acord. És normal, perquè hi hagi corrupció d’aquesta mena la premsa hi ha de participar. Els fenòmens tan esotèrics que han tingut lloc al territori popular de la capital del Regne no s’entenen, en cap cas, sense la complicitat de molts i, entre tots, és imprescindible la participació de mitjans, periodistes i tertulians o agradaores, com es diu a la meva terra.

Cifuentes, més que  un  problema  de Cifuentes, és un problema d’ètica, de democràcia i de política. És, com he escrit, un problema de corrupció institucional que inclou moltes institucions, ara també la universitat, pública, per més inri. No vull ni imaginar-me havent de donar la raó a Chomsky  i que es tracti d’una maniobra més, malvada, de restar reputació a la cosa pública, però així anem. La corrupció, entenc que estructural, m’oblido dels casos aïllats, no és una qüestió d’oportunistes a títol individual, és una trama, en xarxa, com un conjunt de coses indiferenciat que funciona harmoniós, en conjunt inseparable, per així confondre la justícia. Però ¿quina justícia? ¿on és la fiscalia?

La lògica de la corrupció institucional va de dalt cap a baix, però se sosté també de baix cap a dalt. Bourdieu la va estudiar perfectament posant d’exemple la corrupció imperial de la Xina. És per això que la va anomenar la corrupció dels mandarins. Que el seu nom no té a veure amb la gustosa fruita sinó amb el verb mandar, en  portuguès. Mandarí, de mandar. 

Notícies relacionades

Cifuentes s'atrinxera en el càrrec gràcies a l'oxigen de Cs

Naturgy: no tots els fons són iguals

L’últim acte és corrompre els mandarins de la universitat, de mandarí a mandarí. Mandarins a tots els nivells, polític, judicial, governamental, universitari, financer... I mentrestant, els valors de la cosa pública, en joc. ¿Qui pot avui tenir confiança en un títol, posem que de la Rey Juan Carlos? 

La corrupció dels mandarins deia, com a la Xina, Bourdieu, troba el seu fonament de dalt cap a baix. Per aquest motiu, Rajoy no pot concedir, perquè, com diu el savi bearnès, podria engendrar un poder capaç  de destruir-lo.