Anar al contingut

LA RENOVACIÓ D'UN PARTIT HISTÒRIC

La 'generació selfie' del PSOE

La 'generació selfie' del PSOE

Carlos Carnicero Urabayen

Els actuals dirigents socialistes no mostren solidesa intel·lectual per afrontar una època radicalment nova

Dinar a Madrid amb veterans periodistes, diplomàtics i influents socialistes que en el passat van tenir recorregut internacional. Ningú sabia qui és el responsable d’afers internacionals del PSOE. És clamorosa la falta de visibilitat de l’equip de Pedro Sánchez, que ha preferit envoltar-se de fidels, la majoria anònims, a costa de no poder ser una referència per a la societat en innombrables temes.

La irrellevància del PSOE en el debat públic seria inaudita si no fos perquè ens hi hem acostumat. Se succeeixen les onades d’indignació: joves, dones, persones grans. En cap d’aquestes ha sigut clau l’acció d’aquest partit, que es considera a si mateix l’alternativa natural d’esquerres a un Govern conservador esgotat. En el passat bipartidista l’estratègia d’aguantar sense innovar podia funcionar. Hi havia només dos plats en el menú electoral. Ara n’hi ha quatre. Els ciutadans refinen els seus gustos segons llegeixen, s’informen i escruten els seus líders a les xarxes. 

Les tendències dels sondejos

A Ferraz sobren excuses. Han repetit durant mesos que la crisi catalana no els beneficia. Afegeixen el tic contra els mitjans de comunicació i les elits, present en el discurs de Sánchez des que va ser escombrat de la secretaria general d’una forma gens amable. I ara José Félix Tezanos, responsable de programes, assegura en relació amb les enquestes, que «no són sociologia, sinó parasociologia»; una «espècie de bruixeria».

La irrellevància del PSOE en el debat públic seria inaudita si no fos perquè ens hi hem acostumat

Naturalment, incomoden el PSOE les tres tendències que indiquen tots els sondejos recents: el PP està en caiguda profunda, Ciutadans en alça trepidant i Podem no es desploma. El PSOE resisteix, més o menys, però no es beneficia dels desencantats a la seva esquerra, que se’n van cap a l’abstenció, ni a la seva dreta, que prefereixen l’opció de Ciutadans. Encara que Sánchez s’agafi a una taula de salvació –«acariciem ser la primera força», afirma–, no es palpa en l’ambient cap entusiasme similar al que va propiciar Felipe González als anys 80 o José Luis Rodríguez Zapatero a principis de la dècada passada.

Arran de la multicrisi generada el 2008, el sistema de partits ha implosionat en la majoria de països occidentals. La nota dominant dels diversos tsunamis electorals dels últims anys –brexit, Trump, Macron o la revolta antiestablishment italiana recent– testifica un apetit voraç per nous lideratges o nous partits. El problema de Sánchez és que ni el seu partit ni els seus lideratges ofereixen res de nou, per molt que agiten aquesta etiqueta. 

La joventut per si mateixa no aporta frescor. Al contrari, els cadells de les Joventuts Socialistes, el Harvard de la majoria dels dirigents que no té vida laboral fora de la política, han après a estimar el petit poder –cada vegada en queda menys– però han perdut de vista com projectar-lo. Mentre els grans es retiren –l’últim ha sigut Ramón Jáuregui, potser el millor cap en actiu del PSOE–, la generació selfie es veu estupendament a les fotos, però no troba la solidesa intel·lectual que li permeti dibuixar un socialisme per a un temps radicalment nou.

¿Com es pot dotar de drets socials els cada vegada més treballadors freelance? ¿Com frenar el viatge a la lluna dels preus dels lloguers a les grans ciutats a causa de fenòmens com Airbnb? ¿Com aconseguir que els gegants tecnològics paguin impostos? ¿Com evitar que plataformes com Facebook venguin les nostres dades privades i les posin al servei d’individus com Trump? ¿Com frenar l’expansió de les notícies falses a les xarxes socials? 

Tampoc és nou el sectarisme i el rancor entre els uns i els altres. Elena Valenciano, exvicesecretària general, estava ben situada per aconseguir la presidència dels socialistes al Parlament europeu, però Sánchez no li perdona el seu suport a Susana Díaz i a l’abstenció i ha boicotejat la seva candidatura. No li sobren al PSOE esferes d’influència a Europa i no sobren tampoc dones líders a Brussel·les, però han preferit recolzar Udo Bullmann, candidat de l’SPD que acaba de firmar una nova gran coalició amb Merkel. 

És clar que no ho té fàcil el PSOE. S’han enfonsat en els últims anys els seus partits germans a Grècia, França, Països Baixos, Itàlia o Alemanya. Però si a alguna cosa convida aquest temps nou és a promoure els millors, a nodrir-se de talent i provar noves fórmules, noves receptes, nous lideratges i per descomptat més inversió de capital humà i estratègia a la Unió Europea, terreny de joc i aprenentatge per a qualsevol projecte progressista i transformador.