Tot ho posseíem, però no teníem res

«Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps; l’edat de la saviesa, i també de la bogeria; l’època de les creences i de la incredulitat; l’era de la llum i de les tenebres; la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació. Tot ho posseíem, però no teníem res; caminàvem directes cap al cel i ens extraviàvem directament pel camí oposat...». Ningú diria que aquestes paraules van ser escrites l’abril del 1859, i més aviat sembla que Charles Dickens va presenciar ahir a la nit el partit trepidant al Sánchez Pizjuán, atent al destí del FC Barcelona.

En les hores prèvies, tots els mitjans havien destacat que arriba el mes d’abril i els blaugranes afronten una muntanya russa d’emocions i amb totes les opcions intactes. Un mes que portarà eliminatòries de Champions, partits clau a la Lliga i una final de la Copa del Rei, precisament contra el Sevilla. Sembla, doncs, que estem a prop del millor dels temps, que vivim l’època de les creences i l’era de la llum –que tot ho posseïm, o estem a punt–. I no obstant va començar el partit contra el Sevilla i aviat va fer la impressió que el Barça jugava amb un molt lleu retard sobre la realitat, com si poc abans de començar algú hagués tocat durant mig segon l’agulla del temps en blaugrana. Tan sols mig segon, però prou per trastocar-ho tot.

Amb aquest panorama, no es podia dir que el Barça jugués malament, però tampoc bé. Per culpa d’aquell miniretard, els controls de Dembélé i d’Iniesta eren gairebé bons o gairebé dolents, i els intents de centrada de Sergi Roberto i d’Alba xocaven sempre en la cama del rival... En el primer gol del Sevilla, Franco Vázquez va trobar un lloc on durant aquell mig segon no hi havia ningú, i la va enganxar per celebrar gol. 

Leo equilibra el temps

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Els aficionats al Barça ens en vam anar al descans recordant que encara era 31 de març, res d’abril, i que estàvem fora del moment decisiu. Estàvem davant un accident. Després va arribar el segon gol del Sevilla i vam començar a recordar la segona part del pronòstic de Dickens. ¿I si aquest era el pitjor dels temps? ¿I si estàvem en l’edat de la bogeria, en ple hivern de la desesperació? Davant la pluja d’interrogants, només quedava una opció: que entri Messi, vinga.

A l’acabar aquell gran partit, quan l’empat final a 2 senyorejava en el marcador,  Luis Suárez va apel·lar al sacrifici, gairebé com un exemple de la Setmana Santa de passió a Sevilla. Però la remuntada preciosa es pot explicar d’una manera molt més senzilla: quan va sortir a jugar en el minut 58, Messi va recuperar per al seu equip aquell mig segon de retard. Va equilibrar el temps. Els defenses van començar a arribar al tall davant els atacs del Sevilla. El centre del camp va tornar a tocar, Suárez va il·luminar amb el gol una rematada que en el primer temps hauria sigut una pífia. I al final fins i tot Messi va tenir temps per marcar aquell segon gol que, per la seva forma, es va assemblar al de la remuntada de l’any passat al camp del Madrid (2-3). I ja és abril.