Els homes i dones que no estimaven els nens

Fa dues setmanes vaig publicar un fil a Twitter i un post a Facebook que em van costar milers de comentaris insultants. Em vaig veure obligada a tancar el meu compte de Facebook. Els comentaris a Instagram i Twitter, els insults, les amenaces de mort, van durar més o menys cinc dies. Després, tot l’assetjament va parar. Es tractava d’un atac organitzat, i aquests atacs no es mantenen gaire temps. Però va desviar l’interès del que realment estava dient. Així que, ara que el culebró ha passat, voldria tornar-ho a dir.

Gabriel Cruz no ha sigut l’únic nen assassinat per algú del seu entorn pròxim a Espanya. Naiara, una nena de vuit anys, va patir 12 hores de tortura a mans del seu oncle, incloent-hi descàrregues elèctriques, abans de morir. No hi va haver una allau social contra aquest home ni es va difondre la seva cara i nom en mitjans, com sí que es va fer amb Ana Julia. Naiara, pel que sembla, era una víctima de segona que no mereixia la mateixa atenció mediàtica que Gabriel.

Com no l’han merescut els cent nens que en els últims anys han sigut assassinats per persones del seu entorn familiar a Espanya. Ni el 20% de nens espanyols que han patit abusos sexuals. Un de cada cinc. Ni el 28,7% de nens maltractats.  Gairebé un de cada tres. Com ho llegeixen. Un de cada cinc menors, abusat sexualment. I això no ho diu cap feminista, ho publica un diari extremadament conservador. Altres estimacions, com la de Save The Children, situen aquesta xifra en un de cada quatre. 

M’hauria agradat que el que vaig dir servís per posar al damunt de la taula el fet que no escoltem els nens abusats i maltractats. Que quan un nen repeteix (com va ser el cas de Gabriel Cruz) a la seva mare, al seu pare, als seus amics, a la seva àvia, i fins i tot a la veïna que no vol estar amb una persona, se l’hauria d’escoltar. No donar per fet que el nen s’ho inventa o menteix. Per això a Espanya, com denuncia Save The Children, amb prou feines s’arriben a denunciar el 15% dels casos d’abusos i maltractaments a nens i nenes. Degut als  falsos mites, i a la falta de formació i educació respecte al tema.

El primer fals mite és que els nens menteixen. El Gabriel no mentia. Nombrosos testimonis ja han deixat clar que aquest nen en particular era un «nen bo», que no hi havia raó per dubtar de la seva paraula. I que se’l va deixar al càrrec d’una dona que el vestia i el duia a l’escola (segons la seva pròpia afirmació, i segons els fets), una dona de qui es desconeixia la història. I per això es desconeixia que hi havia diverses morts sospitoses en el seu passat. Això no vol dir culpar el pare. Això significa el que significa: que s’han d’escoltar els nens.

Un altre és creure que els agressors són desconeguts. Però només ho són en quatre de cada 10 casos. O que són monstres. Però acostumen a ser persones socialment integrades. Per aquest motiu, ningú en l’entorn dubtava d’Ana Julia, que els queia tan bé.

Errors del sistema

Save the Children denuncia els erors d’un sistema que no protegeix els denunciants. L’error comença moltes vegades al col·legi, on tan sols un 15% dels casos que es coneixen es comuniquen a les autoritats. Tot i això, cada dia es denuncien a Espanya 37 casos de maltractament infantil. La majoria dels quals, per més que es denunciïn, ni tan sols arriben a judici. I si hi arriben, no es condemnen, perquè el nen, pressionat i amenaçat, obligat a declarar davant un jutge i un fiscal, es retracta per por del seu agressor.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Però el maltractament que es denuncia és la punta de l’iceberg: el gruix no es detecta ni es reporta. Com no es va detectar el cas del Gabriel. Perquè una persona que és capaç de matar un nen a sang freda i insultar el seu cadàver, una persona que gairebé amb seguretat havia matat una nena abans, és una d’asquelles persones que insulten, criden, humilien i peguen als nens, molt abans que hagin decidit assassinar-los. I el nen, és clar, se’n queixava.

Per això torno a incidir sobre el tema fins i tot si m’exposo a una altra allau de comentaris insultants. És trist que el cas del Gabriel només hagi servit per fer sortir a la palestra la presó permanent revisable, però ningú hagi parlat del fet que Save the Children ha sol·licitat fa temps que es creï una Llei orgànica de mesures integrals per combatre la violència contra la infància. El Parlament no li ha fet ni cas, aquesta llei no existeix ni en projecte. ¿Quants Gabriels, quantes Naiares més haurem de veure en mitjans fins a prendre’n consciència?