Concretar en infraestructures

La inversió en infraestructures ha sigut tradicionalment un dels termòmetres més sensibles per valorar l'actuació de l'Estat a Catalunya. Des dels temps del primer catalanisme fins al debat de l’Estatut del 2006, la despesa en carreteres, ferrocarrils, ports i aeroports ha sigut un indicador acceptat per tothom. També aquests últims anys, els que han acabat defensant la independència van llançar les seves primeres reivindicacions sobre el «dret a decidir» en infraestructures en el ja famós acte del IESE. I de l’administració de l’autonomia a través de l’article 155 de la Constitució, si s’ha fet visible en algun aspecte ha sigut en els reiterats anuncis i visites del ministre de Foment, Íñigo de la Serna.

Aquest nou escenari en la inversió pública a Catalunya passarà la seva prova de foc aquest dimarts quan se’n pugui saber l’import total i el destí territorial de les inversions previstes als Pressupostos Generals de l’Estat del 2018. Serà el moment de comprovar si els anuncis dels últims mesos tenen trasllat als crèdits consignats i si les prioritats establertes coincideixen amb les dels diversos sectors econòmics i els ajuntaments.

En aquesta situació excepcional, ningú podrà al·legar –com s’ha fet tantes vegades– que el diferent signe polític de les administracions encalla la posada en marxa de projectes o que la garreperia del nacionalisme català en el suport als governs d’Espanya dificulta una aposta per un dels pols econòmics de l’Estat.

El Ministeri de Foment ha tingut a la seva mà tots els ressorts necessaris per desbloquejar obres que ha considerat prioritàries com els accessos al port i a l’aeroport de Barcelona o el soterrament de les vies de Rodalies en poblacions com l’Hospitalet o Montcada i Reixach. Sense caure en cap forma de populisme, perquè els projectes tècnics i les licitacions tenen els seus temps i les seves formes, caldrà analitzar minuciosament el projecte de Pressupostos per veure si s’inclouen en aquests comptes del 2018 els crèdits necessaris per normalitzar la inversió de l’Estat a Catalunya sense exhibir cap mena de privilegis però reconeixent la seva aportació al creixement del conjunt d’Espanya. Aquest seria en tot cas un pas en la direcció de calmar els ànims.