La seva pròpia medecina

Dimarts passat dia 27, Dia Mundial del Teatre, els teatres de Barcelona  van programar una jornada de portes obertes. Amants de Talia o mers curiosos accidentals van poder recórrer lliurement zones de l’edifici habitualment no accessibles al públic: escenari, camerinos, fossats i passadissos ocults. M’imagino que a alguns els movia només la tafaneria (cosa que ja és bastant), a altres la seducció de les coses desconegudes, mentre que n’hi havia que no buscaven sinó alimentar la seva mitomania recorrent amb el tou dels dits el paper pintat del camí que porta a l’escenari. 

Trobant-me jo al teatre durant una d’aquelles visites vaig tenir ocasió de mirar sense ser vist. Per un moment es van intercanviar els rols habituals. Jo era l’espectador i ells els actuants. Els asseguro que l’experiència va ser absolutament fascinant. Assegut al racó més amagat del pati de butaques vaig poder veure com algunes d’aquelles persones accedien a l’escenari com qui accedeix a la cambra sagrada de la més sagrada de les piràmides: contenint la respiració, amb l’ànim suspès, gairebé de puntetes, temorosos de recolzar el peu ferm sobre l’empostissat, com si aquelles posts que trepitgen diàriament tants actors s’haguessin de trencar ara pel pes de l’intrús.

Jo els observava des de la foscor i em sentia enlluernat, alhora, per aquelles figures que es movien a escena. La sorpresa, el riure nerviós, el parlar baixet, l’acostar-se amb por a l’abisme de la primera fila, l’emoció de saber-se a l’altre costat del mirall no eren fingiment. Eren pura veritat. Una parella de nòvios (o això,  almenys, semblaven), inspirats per l’espai, van jugar a sentir-se com Romeu i Julieta i es van fer un petó emocionats –un òscul llarg, quiet, solemne– davant de tot el grup.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Se’m va acudir llavors una petita entremaliadura: com portat per un cec instint de venjança, vaig fer sonar el meu mòbil a tot volum. Es va trencar el silenci. I van tornar tots a la realitat trencant-se bruscament la màgia i l’encís.

No me’n penedeixo. No vaig fer res més que fer-los tastar la seva pròpia medecina.