La UE, captiva de Turquia pel pacte migratori

La Unió Europea (UE) segueix captiva de Turquia a causa del seu pacte del 2016 amb Ankara per impedir que els refugiats i immigrants arribessin a territori europeu, com ha mostrat la cimera bilateral celebrada aquesta setmana a Varna (Bulgària). A més de la qüestió migratòria i els interessos econòmics, tant la UE com l'OTAN mantenen una actitud conciliadora amb Turquia per evitar que intensifiqui el seu acostament a Rússia enmig de la creixent tensió entre Occident i Moscou. El demolidor informe de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per a Drets Humans del 20 de març sobre la supressió de llibertats a Turquia i la tortura de detinguts no ha alterat aquesta estratègia.

    L’actitud acomodatícia amb Ankara es produeix al preu de desprotegir els socis i aliats més febles, com Grècia i Xipre, i de mostrar-se passius davant la repressió interna, l’actuació dels serveis secrets turcs a Europa i l’ofensiva militar turca contra la població kurda a Síria, malgrat que van ser les milícies kurdes les que van lluitar contra l’Estat Islàmic protegint Occident. Però aquesta estratègia no ha evitat uns llaços cada vegada més estrets del president turc, Recep Tayyip Erdogan, amb el seu homòleg rus, Vladímir Putin, ni la compra turca de bateries antimíssils S-400 russes, incompatibles amb el sistema operatiu de l’OTAN.

 La cimera UE-Turquia va acabar sobre la base de mantenir una doble ficció: que Turquia podrà un dia ser membre de la Unió Europea i que Erdogan manté realment com a objectiu l’adhesió. La promesa d’integració de Turquia a la Unió Europea arrenca de l’Acord d’Associació d’Ankara de 1963, en plena guerra freda, quan l’Exèrcit turc exercia un paper central en l’estratègia defensiva del flanc sud-oriental de l’OTAN davant la temuda possibilitat d’un eventual atac o conflicte amb la Unió Soviètica. 

Aquest paper va portar Occident a condonar i fins i tot a avalar els cops militars a Turquia, en especial el brutal cop de 1980, que es va centrar a destruir l’oposició d’esquerres: polítics, sindicalistes, periodistes, escriptors i acadèmics.

Les negociacions d’adhesió de Turquia a la Unió Europea, iniciades el 2005, estan paralitzades de facto des de fa uns quants anys a causa del retrocés democràtic turc i al seu comportament amb Xipre. Les negociacions van viure una momentània i simbòlica revitalització coincidint amb el pacte migratori, però han tornat a quedar paralitzades.

L’autoritarisme del règim d’Erdogan impedeix a Turquia complir el criteri essencial de respectar els principis democràtics, fixat en la cimera europea de Copenhaguen de 1993 i que han de complir tots els països per ingressar a la Unió Europea. L’islamisme polític i la reislamització del país promoguts per Erdogan han acabat d’allunyar la possibilitat que Turquia pugui convertir-se en membre de la Unió Europea. A l’oposició més o menys oberta que ja existia a Alemanya, França i Àustria a acceptar l’ingrés de Turquia, s’han sumat els països de l’Est. La Gran Bretanya era el principal valedor de Turquia, però està en procés d’abandonar la Unió Europea.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Erdogan, una vegada refermat el seu poder a Turquia, ha mostrat amb la seva política i les seves mesures legislatives que ha deixat d’interessar-li l’ingrés a la Unió Europea. Erdogan utilitza l’estancament de les negociacions, que ell mateix ha provocat, com una arma política llancívola contra la Unió Europea i com un instrument electoral per encendre el nacionalisme turc aglutinat al voltant de la seva persona i per promoure la seva estratègia d’ampliar el seu poder i influència al Pròxim Orient. El manteniment de la ficció que Turquia encara és un candidat viable a l’adhesió a la Unió Europea ajuda Erdogan a preservar una aparença de democràcia en un règim autoritari.

Queixes sense pressió

La Unió Europea va deixar clar en la cimera que les seves prioritats són l’acord sobre immigració i les relacions comercials, mentre que les altres qüestions van quedar relegades a segon pla. El president Donald Tusk va detallar a Erdogan les queixes de la Unió Europea, però sense cap mesura de pressió concreta. La UE prepara el desemborsament de 3.000 milions d’euros addicionals a Turquia pels seus serveis com a gendarme migratori, però no va obtenir el compromís d’Erdogan d’alliberar els soldats grecs fronterers detinguts al travessar accidentalment la línia de demarcació, ni de deixar de bloquejar amb vaixells militars les prospeccions gasistes en aigües xipriotes, ni del cessament de la campanya dels seus serveis secrets per assassinar dirigents kurds a Europa.