Govern de salvació regional

Se m’ha demanat una reflexió des d’Espanya sobre els últims esdeveniments al voltant de Carles Puigdemont, al voltant de la democràcia, diria. No la  tinc, no soc català , ni espanyol, ni  fins i tot andalús, per a aquestes coses. Soc demòcrata, per això no tinc territori ni pàtria. No em deixaré arrossegar pels extrems de ningú, arrelats en tavernes, també en  institucions, fins i tot en la judicatura. No crec en els pols, ni en aquella virtut del punt mitjà, molt sobrevalorada.

El títol pot ofendre els sentiments nacionalistes, no ho pretenc, els entenc i comparteixo en el que em toca. La detenció de Puigdemont afegeix complicacions sense aclarir en el ja greu conflicte polític. Per a un observador no territorial, l’Estat, des d’una visió satel·litària, és com un magma deforme, una massa indiferenciada. Caòtic, a vegades, no es distingeixen els seus poders, sobretot, el judicial de l’executiu, per incompareixença. No hi ha govern, ni política. Em recorda el camarot dels germans Marx. Impossible de distingir ningú, excepte l’inefable Groucho.

 

Puigdemont ha sigut detingut a Alemanya, i ¿què? No arregla el conflicte. Pura entropia. Pastura per a fans  i barres braves, però poca cosa més. La justícia alemanya dirà una cosa o una altra, mentre Suïssa, fora de l’espai judicial europeu, però dins de Schengen, aclarirà si extradeix Anna Gabriel i Marta Rovira, bo, pels mateixos motius. L’Estat espanyol està atabalat. Des de la meva visió zenital s’observa la descomposició i el perill d’haver de lluitar, no pels drets, sinó pel dret a tenir drets. 

Recordo un article publicat per  Enrique Gil Calvo a El País, cap a l’any 1999. Que em perdoni la digressió; es titulava La democràcia defectiva. A mig camí o a prop, això és meu, de l’Estat fallit. Hi ha una certa perplexitat a Europa. A Espanya no hi ha política, hi ha jutges, alguns dels quals semblen estar supeditant l’Estat de dret a la raó d’Estat. 

Hi va haver un temps en què en els programes de varietats, la discussió se saldava amb un sonor: «Denunciat». Els jutges espanyols van acabar fins al capdamunt de la judicialització de la premsa rosa i la xafarderia. Ara, Europa mira amb escepticisme i molt tipa com a Espanya no hi ha Govern ni política. Tant l’executiu, el Govern, com el poder judicial, via ordres de detenció, o extradició, demanen als fiscals, jutges o governs europeus que supleixin la seva incapacitat política i judicial.

Un desastre, apunts d’Estat defectiu, hi insisteixo. Sense una crisi i  amb un Govern, el de Mariano Rajoy, submís, amb una pulsió obedient al diktat de Berlín, potser avui no  hi hauria  misericòrdia.

Notícies relacionades

En tot cas, una irresponsabilitat

¿Però Serrat no el tenia?

La violència recentralitzadora

Demanava disculpes per si algun sobiranista s’ofenia. No acostumo a coincidir amb Felipe González, però reconec la seva lucidesa en dos de les seves últimes declaracions públiques. Les decisions de presó de Pablo Llarena no són bones, esperava que no es produïssin, i una altra: Catalunya està avui més a prop de perdre l’autonomia que no pas de guanyar la independència. I no només pel 155 sinó per la irrefrenable violència recentralitzadora de l’espanyolisme, abans latent. D’aquí ve que m’hagi atrevit amb el títol de «salvació regional». Després, amb majoria social, com diria Joan Tardà, i per les seves vies, el que el poble decideixi.