Solidaritat
zentauroepp42648294 open arms openarms180324165815 /
La primera vegada que vaig sentir parlar del vaixell Astral va ser a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Barcelona. Va ser el 12 de setembre del 2016, quan un grup de dramaturgs, actors i directors, van crear diferents històries de pocs minuts de durada per conscienciar el públic sobre el drama dels refugiats i de la importància de col·laborar amb l’oenagé Proactiva Open Arms. He pensat molt en això aquests dies. He reflexionat sobre aquest món al revés on vivim, en què els bons van a la presó i els dolents interpreten la llei per posar-la a favor seu.
Però arribar al punt de relacionar un vaixell que salva vides al mar amb el tràfic il·legal de persones em sembla pervers. És un problema d’interpretació de la llei, em diuen alguns amics advocats. M’esgarrifa. És un problema d’ètica, em diu Miquel Seguró. Filòsof. L’altre dia, llegint el seu llibre La vida también se piensa (Ed. Herder, 2018) em vaig adonar que la postveritat pot arribar a ser molt malvada. De com ens inventem la vida a la nostra conveniència fins al punt de justificar el que ens convé. Transcric literalment el que ell opina sobre la postveritat: «No és el mateix no saber el que és veritat que fingir que no se sap el que no és veritat. El primer és ignorància, el segon, impostura».
No està bé això que fan amb el vaixell d’Open Arms. No és humà deixar gent morir al mar i és indigne culpabilitzar el salvador. Aquesta és la meva veritat i em sembla evident, però és clar que n’hi ha una altra, èticament molt lluny de mi. Això del vaixell d’Open Arms no es pot explicar, s’ha de sentir. Com aquesta obra solidària que es va fer al Teatre Lliure. Vaig poder sentir els crits, la por, l’angoixa i la pena. I com va dir la gran Rosa Maria Sardà aquella nit: «La solidaritat no consisteix a donar allò que et sobra, sinó a compartir el que tens» I Òscar Camps i el seu equip ho donen tot. Alguna cosa hem de fer perquè si ells cauen, caiem tots.
