Respirar

Un famós espot electoral de fa tres anys deia que anaven lents perquè anaven lluny. Segurament anàvem tots plegats amb el pas canviat perquè el cas és que ens hem acabat entrebancant i hem anat per terra. Alguns pagant un preu molt alt. No sé si calia una patacada com aquesta per frenar, i quant ens costarà refer-nos-en. Estem en un bucle institucional de conseqüències terribles, i és urgent canviar repressió per restitució. Precisament fa dies que registro verbs que comencen per re- i que sovintegen en articles de premsa, converses privades i declaracions públiques de gent molt diversa, fins i tot en extrems oposats del seu posicionament polític que expressen una voluntat col·lectiva de recomençar. 

Reconèixer: Reconeguem-nos també en l’altre, el que és diferent però comparteix un mateix espai vital. Potser els anys del miratge del creixement econòmic ens van fer creure que tot era fàcil. Potser havíem oblidat que les lluites si no són compartides és perquè s’estan deixant algú pel camí. Fins que no reconeguem el valor de l’opinió de l’altre estem perduts. Hi és. Sempre.

Recosir: Tenim ferides a la pell i estrips a la roba. No ens queda més que posar fil a l’agulla i apedaçar el que tenim abans de plantejar-nos nous reptes. Agafem una mica d’aire per poder ajudar millor els altres. Recuperem la il·lusió com a motor de canvi, la fermesa com a demostració de convenciment, la bondat com a condició de possibilitat del bé. 

Rectificar: Es demana autocrítica i cal ser prou lúcid i humil per fer-ne. Tots som responsables de crear un clima favorable per deixar espai a la paraula, però cal que les rectificacions siguin creïbles, no basades en la justificació o l’acusació. I quan aquestes arribin, la resta hem d’estar predisposats a acceptar-les. Tothom té dret a canviar d’opinió i l’obligació d’admetre errors sense por que t’acusin de caragirat o traïdor. No hi ha enganys ni evidències absolutes. Hi ha d’haver sinceritat en una banda i generositat en l’altra.

Refer: Parlem de refer ponts i en molts casos caldrà anar als fonaments i buscar materials amb la màxima capacitat de resistència i mal·leabilitat. Deixem de fer judicis d’intencions que determinen qui escoltem amb la ment oberta i qui no. ¿No és més útil dedicar-se a explicar les idees pròpies que a fer escarni de les del veí? Escollim bé de què volem ser altaveus. Hem de recuperar les lliçons més elementals de la convivència i protegir-nos dels corcs que les corrompen. 

Respecte: Sobretot per la diferència. Una societat només pot créixer com a comunitat si és inclusiva, amb les persones que han vingut a viure aquí des d’altres llocs del món i amb les persones amb les quals hem conviscut tota la vida. I així ha estat sempre el catalanisme, i l’escola. Tots els nacionalismes poden esdevenir la biga a l’ull propi i impedir-nos de veure-hi clar. Desterrem expressions feridores, perquè és entre tots, pensem igual o diferent sobre quin ha de ser el projecte polític del país, que ens refarem. Acceptem que el silenci no és absència de paraula, ni sempre és signe de connivència, també és un dret que només els interessats poden omplir de significat. Potser allò que es diu o es calla no és tan terrible com ho sembla a Twitter.

Notícies relacionades

Alemanya preveu de 10 anys a cadena perpètua per delictes de rebel·lió

La policia alemanya confirma la detenció de Puigdemont quan entrava al país procedent de Dinamarca

Restablir: L’inconformisme no fa avançar les societats. Els carrers seran sempre nostres, però la política s’ha de fer als despatxos, perquè només les institucions poden garantir el funcionament democràtic. Com M. Mercè Marçal siguem tres voltes rebels, o les que calguin, perquè les desigualtats del nostre món encara són un escàndol i les injustícies demanen actituds de revolta permanent. Amb una reivindicació de la paraula esplèndida, combativa, deia l’escriptor Erri de Luca l’altre dia al Festival MOT, «la meva llibertat és poder mantenir el que dic i el que faig, és mantenir-la sencera, invulnerable». 

La paraula

Tinc la sort de tenir la paraula al centre del meu quefer diari i aquesta m’ha ajudat a trenar converses, fins i tot inesperades i profundament enriquidores, amb un munt de gent que amb feines diverses aixeca aquest país cada dia. «La paraula millor la tens a l’ànima», va dir Joan Maragall. No ens oblidem de mirar-nos als ulls, és allà on nia la veritat del que diem. Però no podrem si la tenalla politicojudicial no ens deixa una mica d’aire per respirar, i recuperem la capacitat de construir consensos d’avenç social. Cal que ens convencem de tot el que podem i cal fer i ens alcem de terra. Jo també he refet aquest text molts cops, així que probablement aquesta versió tampoc no serà la bona.