L'art assetjat

Sempre m’ha semblat que el Macba tenia aspecte de fortalesa assetjada. A dins de l’edifici, art contemporani. A fora, agressius skaters que disfruten fent soroll amb les seves taules i passant a escassos centímetres de les velletes o de les mames que empenyen el carret del seu nadó (o de qualsevol que tingui la desgràcia de travessar l’esplanada a qualsevol hora del dia). Dos mons que no es comuniquen: el dels aficionats a l’art contemporani i el dels devots del monopatí. Un optimista diria que aquí s’hi entreveu una possibilitat de diàleg entre la cultura tradicional i la del carrer, però jo no ho veig per enlloc. En una novel·la del difunt J. G. Ballard, algun dia els patinadors prendrien per assalt el museu –¡té unes rampes estupendes!–, el convertirien en una casa okupada i s’escalfarien amb fogueres a les quals llençarien els fons de la institució mentre escolten les obres completes de Valtònyc…

Abans de morir, m’agradaria veure un skater entrant al Macba. I potser ho aconseguiré gràcies a Uniqlo, botiga japonesa de roba que el finançarà perquè tothom hi entri de franc els dissabtes a la tarda. Un detall que alguna empresa nacional podria haver tingut abans: no suposa cap gran inversió i quedes com un senyor, encara que l’art contemporani t’importi tant com als del monopatí. Llàstima que la notícia hagi coincidit amb certs problemets de to sexual de l’arquitecte que el va dissenyar, Richard Meier, a qui li ha tocat l’hora del #MeToo i s’ha agafat sis mesos de vacances, com ens explicava fa uns dies el meu amic Juli Capella, per veure si es dissipen les acusacions de diverses exempleades de la seva firma que el defineixen com un grapejador i un porc. A més dels patinadors, Ferran Barenblit pot témer ara l’atac de feministes radicals que li embrutin les blanques parets de la mansió amb consignes contra la fal·locràcia. Per no parlar de la possibilitat que a la nostra alcaldessa se li acudeixi la idea de demolir el museu perquè Barcelona no suporta el masclisme i prefereix un solar buit on Comediants es pugui dedicar a les seves cercaviles i els nens s’asseguin en rotllana a partir-se de riure amb Tortell Poltrona, que amb allò de l’estàtua del negrer es va quedar curta.