Passió victoriana

Ja no era una adolescent però sí prou jove encara perquè el llibre em travessés el pit obligant-me a seguir llegint fins a les tantes amb l’enlluernament d’una arna nocturna. Em refereixo a Jane Eyre, de Charlotte Brontë, germana de les també escriptores Anne i Emily. La vaig llegir a Londres, en una habitació rellogada a dalt d’una casa eduardiana tan pròxima a l’estadi de l’Arsenal que, quan hi havia partit, els crits de l’afició se sentien com el fragor d’u­na tempesta de trons. La meva habitació, amb un rentamans i una finestra de guillotina que donava a un jardí abandonat, em semblava ales­hores el paradís encara que fes un fred que pelava tan bon punt el propietari apagava la caldera. Els esglaons de fusta cruixien a cada pas amb un gemec gòtic.

Embotida dins de l’edredó fins al pont del nas, va ser allà on vaig devorar les pàgines d’aquella muntanya russa emocional a la llum escassa d’una bombeta i amb l’ai al cor per si a la boja de la novel·la se li acudia baixar l’escala de cargol amb el canelobre a la mà i incendiar la casa sencera amb la fauna del seu inquilinat a dins. La por atàvica al foc i la bogeria. Bertha Mason es deia l’esposa tancada a l’àtic de la mansió de Thornfield, una boja que no estava tan desequilibrada: havia perdut la raó amb l’ajuda del senyor Rochester, encara que això ho vaig entendre més tard, a L’ampla mar dels Sargassos, la meravellosa preqüela escrita per Jean Rhys.

"Byronisme demoníac"

És entre l’adolescència i la primera joventut quan un es forja els hàbits de lectura, que en el meu cas van ser bastant victorians. Ja venia dels erms de Yorkshire, de la passió sobrenatural de Cims borrascosos, l’única novel·la d’Emily Brontë, «àrida i nuosa com l’arrel del bruc», pel que va dir la seva germana Charlotte. ¿Amb quina de les dues novelasses quedar-se? Impossible decidir, tot i que sempre he estat més del «byronisme demoníac» de Heathcliff –l’amor que devora la vida mateixa– que no pas de la fredor sàdica del senyor Rochester.

Tard o d’hora, també s’hi van anar solapant els contes de fantasmes, Sherlock Holmes, els crims de Whitechapel, els espiritistes, els fumadors d’opi, els lladres de cadàvers, Jekyll & Hyde i la boira londinenca, que en aquella època era un assumpte més de pol·lució que no pas del Tàmesi.

Van ser anys de gestació d’una malaltissa passió victoriana de la qual no penso curar-me i que torna a estar en voga de la mà de pel·lícules, sèries de televisió, fenòmens com l’steampunk i reedicions llibresques. Les editorials Siruela i Impedimenta, per exemple, han publicat fa no gaire dues estupendes antologies, Detectives victorianas i Damas oscuras. Cuentos de fantasmas de escritoras victorianas eminentes.

¿A què es deu aquest revival? Tot torna, és cert; l’etern moviment pendular. Però sembla, a més, que aquesta època desorientada té bastantes concomitàncies amb els canvis dràstics i explosius del segle XIX, amb el vertigen que implicaven la revolució industrial i un procés d’urbanització sense precedents fins aleshores. També, pel que fa als avenços científics i tecnològics, assistim als experiments genètics, al desballestament dels mitjans de comunicació o a la fuga de dades des de la vinya sense tanques que és Facebook amb la mateixa perplexitat que els nostres avantpassats van haver de viure la invenció del fonògraf: ¡podien escoltar la veu dels morts gravada en cilindres de cera!

També tornen el laissez-faire, el darwinisme social i el ressò de les teories de Herbert Spencer segons les quals únicament mereixen sobreviure els més aptes, els més capaços de lluitar i posar-hi el coll. Crèiem que seguia sepultada, a set metres sota terra, la feridora mentida que la pobresa és una tara moral, una conseqüència de la ganduleria, quan ressuscita amb més força que mai a través d’un neologisme: aporofòbia. Per no parlar de les jornades maratonianes, de les condicions salarials, de l’alienació, de l’abisme infranquejable entre classes socials. I dels vells, que sobren.

Tornar a sortir als carrers

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Tot i així, l’època victoriana, el període que comprèn més o menys des del 1820 fins a l’adveniment de la primera guerra mundial, està carregat de falsos clixés que ens hem encarregat d’alimentar els hereus d’aquells senyors amb barret de copa. ¿Per què? Perquè ens convé. Perquè el segle XIX és el mirall contra el qual ens hem definit com a societat. Contra l’imaginari d’Oliver Twist o Temps difícils, dues de les grans novel·les de Dickens.

I, no obstant, l’Anglaterra victoriana va establir la jornada de vuit hores, la frontera precisa entre la feina i el temps d’oci; va regular el treball dels nens en mines i fàbriques tèxtils, i la dona va obtenir el dret a la propietat privada i al vot (a Espanya es va haver d’esperar fins a l’any 1931). S’haurà de trepitjar els carrers novament. Com aleshores.