EL TEXT I LA TEXTA
L'Univers minvant
zentauroepp42612571 pareja180322125645
Tinc un veí molt baixet, el Gabriel, amb qui em trobava de tant en tant l’ascensor. Està casat amb al’Eva, una noia bastant més alta que ell. Tots dos són joves i, sempre que els he vist junts, he notat que estan bastant enamorats.
Fa temps que no veig aquest home, però em trobo regularment amb la seva dona. Dimecres passat vam coincidir al replà de l’edifici i se’m va acudir preguntar-li pel Gabriel. Em va dir, una mica nerviosa, que últimament no surt de casa. Vaig voler saber si estava malalt, i ella, amb un somriure una mica forçat, em va dir que no, que per sort està molt sa, però que ha decidit no sortir a causa de l’experiment.
L’Eva va notar, sense que l’hi digués, que estava desitjant saber a quin experiment es referia, així que me’l va explicar sense que jo tingués necessitat de preguntar-l’hi. Amb les claus a la mà em va dir: «Ja saps que el Gabriel és molt baixet. Per més que jo li digui que tant me fa, que me l’estimo tal com és, ell està obsessionat amb la seva baixa estatura i ho viu amb un complex enorme. L’altre dia es va posar a plorar i a mi se’m va partir l’ànima. És quan vaig saber que havia d’actuar. I vaig decidir que creixés».
La noia va notar la meva cara de sorpresa i, un altre cop sense que jo digués res, va passar a explicar-me a què es referia: «A veure, ja sé que no puc fer-lo créixer; no estic boja. Així que he decidit fer decréixer la realitat».
¡Decréixer la realitat! Em va explicar, molt il·lusionada, que havia pres la ferma decisió d’empetitir-ho tot. Si el Gabriel no pot créixer, ella faria l’Univers més petitó. «És una qüestió de contrastos», em va dir. «He començat abaixant els sostres de casa i els marcs de les portes. Les obres m’han costat un dineral, però val la pena veure la seva cara d’alegria quan, per primera vegada, ha d’ajupir-se per travessar una porta. Per això no surt de casa. Per fi se sent alt».
Vaig tenir una barreja de sentiments. Per un costat vaig voler dir-li que així no estava ajudant el seu marit a vèncer el complex, que l’única cosa que feia és aconseguir que s’enganyés a si mateix, però al moment vaig saber que jo no era ningú per opinar sobre la bondat del seu experiment.
Un mil·límetre al dia
«¿I llavors mai més sortirà al carrer?», li vaig preguntar. «Sí, és clar que sí, però abans he de fer canvis importants en la realitat. Ara mateix, per exemple, vinc d’abaixar l’altura de les cistelles de la pista de bàsquet que hi ha al barri. Les he abaixat només un centímetre. Cada setmana les abaixo una miqueta, dissimuladament, perquè no es noti. Al ritme que vaig, calculo que en un any la cistella ja estarà a la seva altura.»
«¿I la resta de l’univers, Eva? El món és molt més gran que la vostra casa i la pista de bàsquet». Em va contestar que tot ho aniria fent de mica en mica, que pensava dedicar la seva vida a empetitir el món, costés el que costés. Pel que sembla, estava en negociacions amb uns delinqüents armats amb estranys instruments que es dedicarien, sota la seva revisió, a anar enfonsar sota la terra els fanals del nostre carrer, al ritme d’un mil·límetre diari.
Em vaig acomiadar d’aquella dona desitjant-li sort. No vaig saber què més dir-li.
Si vostès, qualsevol dia, es donen un cop al cap al travessar el llindar de la porta d’una botiga, no s’enfadin. És l’Eva, que per amor està canviant l’univers a poc a poc.
