L'independentisme, en desbandada

Entre les novetats de l'editorial Planeta apareix l'últim llibre de l'historiador català Jordi Canal amb l'encertat títol de 'Con permiso de Kafka'. Es tracta d'un relat històric després del que ja va elaborar fa un parell d'anys ('Història mínima de Catalunya'). Canal va ben encaminat perquè els últims sis anys de la política catalana mereixerien una psicoanàlisi més que no pas una anàlisi a l'ús. El separatisme ha estat desbarrant des que no va obtenir ni el 2012, ni el 2015, ni el 2017, una majoria social i en va aconseguir una de parlamentària esquarterada per la derivada que anava marcant la CUP, que ha sotmès l'independentisme transformat des de la fe autonomista, sempre falsejada, al dogma del republicanisme segregacionista. Els antisistema s'han sumat arbitràriament a ERC i als exconvergents de Carles Puigdemont en un exercici permanent d'autoengany que en combinació amb la real minoria al Parlament ha determinat el col·lapse del procés sobiranista i, des de dijous passat, la desbandada derrotada d'aquest moviment que no és nou en la història del país però que ha sigut cec, mut i sord al context legal, social, econòmic i internacional de l'Espanya del segle XXI.

El pitjor ha sigut la persistència en l'error, la contumàcia en el desafiament, la utilització, entre ingènua i suïcida, de l'astúcia, com si l'Estat espanyol fos una maquinària avariada i entregada al desballestament. No ho està. El Govern de Mariano Rajoy és un Executiu fatigat, exhaust i amb una data pròxima de caducitat que ha entregat al Poder Judicial la defensa efectiva de l'Estat. Des de fa mesos, però en particular des de fa unes setmanes, Espanya està sota el govern dels jutges de la jurisdicció ordinària i del Tribunal Constitucional com a òrgan de garanties de la Carta Magna. Entre tots dos han posat en retirada l'independentisme, que ha comès error rere error sense aprendre res de l'experiència prèvia al 27 d'octubre.

Les jornades de dijous, amb la investidura fallida de Jordi Turull, maldestrament convocada per Roger Torrent, i de divendres, amb el processament per rebel·lió del nucli dur de l'independentisme i la fugida patètica de Marta Rovira, i, en fi, amb l'empresonament provisional de la dirigència insurgent, cosa que comportarà segurament la seva suspensió per a l'exercici de funcions públiques, comporta tot plegat un desmantellament del procés sobiranista i una desbandada de líders i partits en una espècie de retirada desordenada enlloc. Del col·lapse independentista s'ha passat a una fase més greu de deteriorament les conseqüències de la qual no són predictibles.

Només una rectificació radical de posicions, no de propòsits sinó d'exercici de mitjans, de lleialtat a la legalitat, conduïda per una nova classe política podria fer sortir Catalunya de l'enorme depressió en què ara es troba. Des del 2006 els dipòsits financers no havien estat mai més baixos que el 2017 a les entitats catalanes, de les quals s'han fugat més de 31.000 milions. Mai tampoc havia confiat menys la inversió estrangera en Catalunya i mai es va poder pensar que la seva societat viuria al marge dels seus propis interessos, conduïda per una classe política en bancarrota ètica.

Institucions abrasades

El procés sobiranista ha sigut especialment destructiu. Ha abrasat les institucions catalanes, ha rebentat el model de partits, ha trencat la convivència entre catalans, ha enfrontat bona part d'ells amb la resta dels espanyols, ha posat en crisi sistèmica el conjunt de l'Estat i ha erosionat la seva reputació internacional. Aquest és el balanç del populisme independentista a tal punt que són catalans, fins i tot alguns protagonistes de la insurgència degudament penedits, els que preconitzen una catarsi per rescatar el país de l'enfonsament moral i polític en què l'independentisme l'ha sumit. Després del que va passar el 6 i 7 de setembre i el 27 d'octubre passats no s'esperava que hi hagués desafiaments com el de la intentada investidura d'un dirigent independentista imputat, ja processat i pres, per un presumpte delicte de rebel·lió, subsegüent a dos altres intents d'investidura que la justícia també va frustrar.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

¿Com explicar-se aquesta destrossa? Només des dels efectes que produeix la radicalització, la imposició d'una minoria social sobre un país plural i el desafiament a un Estat que, inserit en la comunitat internacional, no està disposat a suïcidar-se perquè un independentisme minoritari, desavingut entre si, dividit i incoherent, pretengui objectius incompatibles amb els principis que regeixen a la Unió Europea, context en què el procés que la CUP ha declarat extint (els antisistema volen la revolució del carrer), és una raresa histriònica i il·legítima. I així el futur tan sols passa per dues opcions: la rectificació immediata i la investidura realista d'un polític assenyat i sense comptes amb la justícia, o unes noves eleccions en què els catalans, després de l'espectacle d'aquests tres mesos des del 21-D, revisin la seva opció electoral. 

De moment, després del col·lapse que ja s'observava fa unes setmanes en l'independentisme, els seus partidaris hauran de pair la desbandada dels seus líders, empresonats, fugits, retractats, tot plegat enmig d'una colossal frustració que ens retrotreu a la idiosincràsia històrica de la societat catalana, tan pendular i ciclotímica, part de la qual no ha sabut mesurar la distància entre la realitat i el somni, fruit aquest d'una percepció de superioritat inculcada i cultivada pel nacionalisme i que els fets s'estan encarregant de desmentir. Tot això, amb permís de Kafka, com planteja Canal.