Tractament mediàtic dels successos
Assassinat i mitjans: ¿també una qüestió de gènere?
Davant la brutal mort del nen Gabriel alguns mitjans han construït un relat dicotòmic, masclista, racista i maniqueu
Ana Julia Quezada presunta autora de la muerte de Gabriel Cruz /
En les últimes setmanes hem vist córrer rius de tinta sobre el cas del nen Gabriel i la seva assassina confessa. És objectivament un crim esgarrifós, com tots aquells comesos contra nens i nenes, sens dubte. Per exemple per pares biològics contra els seus fills i filles que els porten a terme com a forma de perjudicar les mares que han viscut en situació de violència de gènere i decideixen separar-se. No obstant aquest cas ha despertat un especial acarnissament mediàtic i judici moral que ens ha portat, fins i tot, a precipitar i instrumentalitzar el debat sobre la cadena perpètua. Cal preguntar-se per què. La imatge estereotipada, tradicional, del que significa ser una bona dona porta associada ser mare i, sobretot, bona mare. Aquesta mare –que té com a icona clàssica una Verge– no només és mare dels seus propis fills i filles sinó que és la mare del món, incapaç de fer mal, perquè és pura. Aquí radica un dels eixos d’aquest escarni i sensacionalisme mediàtic derivat d’aquest cas abans, fins i tot, que es produeixi el judici. Ana Julia Quezada ha trencat totes les convencions del que significa ser mare i, per tant, ser dona. És percebuda com a antinatural, i no només per l’assassinat de Gabriel, sinó també per la controvertida mort d’una de les seves filles.
Als éssers humans sovint ens costa comprendre la maldat. Necessitem explicacions i en aquest cas la sanció social ha sigut doblement virulenta per ser una dona a la qual ja se li presumeix no tenir l’absurdament anomenat instint maternal. Només ens encaixa repudiar-la i buscar en els seus antecedents vitals signes de la seva no adequació al rol que s’esperava d’ella: tant pel nombre de parelles que ha tingut, per la relació amb les seves filles, etcètera. Però aquest cas ens ofereix una dimensió afegida. Les feministes l’anomenem interseccionalitat. El fet de ser una dona d’origen no espanyol, migrada, entre altres qüestions, afegeix al fet i a la seva descripció nous eixos de sanció social i a la vegada permet a l’opinió pública una explicació –lamentablement– més coherent.
Seguim movent-nos en uns imaginaris racistes on les explicacions sobre el mal perpetrat per persones estrangeres amb un origen ètnic no autòcton contribueixen a explicar i reforcen l’estereotip: els de dins som millors persones. Davant la mort de Gabriel, alguns mitjans han construït un relat dicotòmic, masclista, racista i maniqueu enfrontant la imatge de la bona dona –la mare biològica– i la mala dona –l’assassina–. Com en tots els contes clàssics: la mare i la madrastra, Eva i Lilith, etcètera.
El crim i el drama associat a aquesta mort és innominable i també incomprensible. La construcció del relat i el prejudici dels mitjans no estan a l’altura de la complexitat i sensibilitat que requereix un drama com aquest. ¿Quan tindrem uns mitjans que contribueixin a la construcció d’una societat justa, humana, complexa i habitable.
