Llocs de treball, fills i pensions

La ira dels pensionistes s’estén. I les manifestacions del cap de setmana passat constitueixen una fita més d’aquella marea ascendent de protesta. Sense caure fàcilment en la demagògia, i ateses les seves múltiples cares, no és un debat simple. Entre alguns aspectes, permetin-me citar les diferències en la pensió mitjana segons carreres de cotització (molt menors per a autònoms o empresaris agraris) o entre la mitjana i la de viudetat (no contributiva); els forts avanços de les noves pensions els últims anys (molt per sobre de la resta dels ingressos, fins i tot en la crisi); la confusió entre nivell absolut i actualització de les pensions; o, finalment, l’impacte de l’augment de l’esperança de vida. Qualsevol d’aquests elements mereixeria un tractament a fons, i exigeix solucions específiques.

Avui m’agradaria centrar la discussió en el baix nivell de les pensions i els perills que, fins i tot aquells valors tan continguts, estiguin avui amenaçats. Això remet a dos aspectes essencials: productivitat i natalitat. Productivitat, perquè les baixes pensions d’avui són el resultat de cotitzacions reduïdes del passat, perquè baixes eren les retribucions salarials. Natalitat, perquè ha sigut el seu col·lapse des de principis dels anys 80 del segle passat la que es troba rere les dificultats que es preveuen per mantenir una

MIrar el passat

Molts postulen que mirar cap al passat és pura nostàlgia: no es pot plorar per la llet vessada. Aquest és un aforisme que, aplicat a l’economia política, sempre m’ha semblat d’allò més reaccionari: qui no coneix la seva història està condemnat a repetir-la, com va dir el clàssic. Per això, avui em permetran avaluar algunes de les raons per les quals hem arribat a un cataclisme demogràfic que sembla apuntar, inevitablement, a una creixent pèrdua de poder adquisitiu de les pensions.

Pel que fa a aquest aspecte, ¿què ens ha passat? En aquest punt plou sobre mullat: des de la dreta liberal, perquè considera un atropellament qualsevol intromissió pública en l’àmbit familiar, i, des de l’esquerra il·lustrada, perquè s’ha oposat –per pura inacció– a qualsevol acció en benefici de la família i, per tant, de la natalitat. En tot cas, pels uns i pels altres, i des de ja fa més de quatre dècades, està tot per fer: la taxa de natalitat es va situar entre les més reduïdes del món, i continua així.

Indiferència política

D’aquest molt llarg procés, deixa atònit la indiferència amb la qual els governs del país, del PSOE o del PP, han afrontat aquell progressiu enfonsament. Perquè en tinguin una idea exacta: si el 1995/2000, els nascuts a Espanya amb 16 anys sumaven uns 730.000 nous individus cada any, a partir del 2005 aquest volum s’havia reduït a escassament uns 450.000. És a dir, en al voltant d’una dècada van deixar d’incorporar-se al mercat de treball a Espanya uns 2,5 milions de persones, simplement perquè no havien nascut. 

És veritat que la immigració va suplir, transitòriament, aquest desajust. Però, ai, resulta que la immigració també s’envelleix. I el procés de pèrdua de natalitat, i el seu impacte sobre el mercat de treball, tendeix a tornar a emergir si no és que no s’incorporen nous immigrants.

A la vista del precipici demogràfic que ens amenaçava, el 2006 vaig publicar un volum que vaig titular España 2020: un mestizaje ineludible, volent ressaltar que el nostre futur demogràfic ja estava escrit. El que va venir a partir d’aleshores va accentuar els nostres problemes: part de la immigració va tornar als seus països d’origen i, amb això, va tornar el desert demogràfic que transitòriament havia quedat ocult. És on ens trobem actualment.

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

¿Hem avançat a ajudar les llars joves a tenir més fills, en cas que així ho vulguin? En absolut. El cicle electoral és tan curt que sembla impossible articular mesures de suport a la família. I els resultats d’aquesta miopia estan a la vista: els centenars de milers de jubilats en les últimes manifestacions són la seva expressió palmària. Tenint en compte aquesta situació, la immigració tornarà a tenir un paper rellevant en el nostre futur.

Però faríem malament de xifrar-ho tot a l’exterior. Perquè, no ho oblidin, els nens que no neixin en aquest 2018 no estaran en el mercat de treball a finals de la dècada del 2030. Per tot plegat, encara que els pròxims 20 anys ja estiguin escrits, faríem bé de preocupar-nos pel futur a partir del 2040. ¿Molt llarg termini? Cert. Però, pel que fa a demografia i pensions, el passat sempre torna. I, finalment, ens acaba afectant.